Bloc d'en Miquel Quintana

Fa unes setmanes que em vaig referir al tema dels vels, burques i altres tipus de prendes femenines per cobrir el cap de les dones que professen la religió islàmica. A ran del primer Ajuntament que va decidir prendre aquestes mesures de prohibició en els llocs públics, la resta s'han anat sumant com si fos un tema de moda d'uns famosos grans magatzems. Una pràctica molt habitual en el nostre País, i en l'estat espanyol, per la que tothom està callat i esperant veure que fa el veí. A la que aquest veí belluga fitxa, darrere va tothom per no perdre pistonada de la notícia i poder sortir a la foto, premsa, ràdio i televisió. Apart de l'enveja, gran esport nacional, hi ha aquesta que recorda l'explosió de les bombes pel fenomen anomenat simpatia.

Ara hi ha una cursa per veure qui la fa i la diu més grossa. I no dic que no s'hagi de fer, però és com una cursa dels ego en la que hi participen alcaldes/alcaldesses i regidors/regidores amb idea de que no es quedi l'últim. També es dóna un altra fenomen interessant. I és el de la uniformitat de criteris dels partits polítics. La forma d'actuar difereix molt de si són en el poder o a la oposició. Difereix en el fet de si l'enfrontament habitual és més dur o suau. I a la vista de la ciutadania, al menys la meva, s'observa que la diferencia ve donada per interessos personals dels efectius de l'equip de govern més que per una ideologies de partit. Això sempre es deixa de banda. I després es queixaran de la desafecció. No és desafecció. És no comprensió. És veure com s'actua. De forma incongruent davant el mateix tema en diferents llocs.

La prohibició forma part de la nostra vida. Cada dia que passa i pel que ens hauríem d'endinsar molt més en la democràcia real, ens trobem que els nostres governants, a la vegada legisladors, promouen amb més valentia les lleis que prohibeixen. Tot és prohibir i prohibir i a més amb sancions importants sinó has estat prohibitiu. Em recorda la meva joventut quan la forma habitual de viure era aquesta. Tot estava prohibit. Prohibit escopir, dir paraules grosses o gruixudes, parlar català, reunir-se més de dos persones, manifestar-se, parlar malament del govern, etc, etc, etc. Les sancions eren importants. Ara, després dels anys de democràcia que ens venen des dels governs, tornem a estar en el mateix lloc. Totes les noves lleis porten dins alguna prohibició. I està clar que no ens podem passar.

Ara, la prohibició dels vels. No em sembla incorrecte però no fet pas d'aquesta forma. Com ja vaig dir, en aquest tema encara haig de veure les organitzacions feministes donant el seu parer. No han dit res de res. I crec que alguna cosa haurien de dir. I per suposat la resta d'entitats i la ciutadania. El primer pas a donar és el de la informació i la formació. Cal explicar de forma clara quines són les normes de convivència dels europeus, dels occidentals. La igualtat entre els homes i dones. La llibertat de les dones i dels homes en tots els aspectes de la vida quotidiana. Cal fer que entenguin que són en un País diferent al seu, amb una idiosincràsia i costums diferents. Però mai obligar que és el sentit més directe de la prohibició. La formació hauria de ser una de les fites i convèncer a les persones, homes i dones, que poden seguir practicant les seves preferències religioses però dins unes normes a les que s'han d'adaptar. Però pel que veig, ni les feministes més radicals ni el conjunt de dones que hi ha en els partits polítics obren la boca. Realment crec és una més de les incongruències dels polítics actuals. I per refermar el meu comentari cal veure que els mateixos que ara prohibeixen són els que han donat totes les facilitats perquè gaudeixin, només els homes, dels seus centres de culte. I això és la igualtat mal entesa.