Bloc d'en Miquel Quintana

Ja hem fet el salt a l'any 2010. Un any en el que hi ha dipositades moltes esperances i en camps diversos. A través de Twitter i en les darreres hores s'han llegit diversos missatges en aquest sentit. Els desitjos per un any que ha de portar la sortida de la crisi, la recuperació de la economia, la creació de llocs de treball i així assolir que hom pagui les seves hipoteques, els seus crèdits i pugui portar una vida més normal. Precisament aquesta és la carta als Mags que el president del govern espanyol ha escrit avui quan ha comentat el fet que Espanya assumeix la Presidència Europea fins al proper mes de juny.

Realment el paper que té Espanya en aquesta crisi és dels pitjors ja que si en alguna cosa destaca és en l'elevat nombre d'aturats, la gran destrucció de llocs de treball procedents de les empreses que han tancat, que han desaparegut. I amb una greu conseqüència. No tornaran a obrir la gran majoria. I molt més quan les mesures que ha determinat l'executiu espanyol per sortir de la crisi han sigut de les pitjors que es podien prendre. Han passat el testimoni als ciutadans. Una pujada d'impostos fora de tota raó. Una de les pitjors mesures a judici d'alguns grans economistes, com en Xavier Sala i Martin, que en diverses tertúlies i articles ha fet un anàlisi sobre la mesura. O un altra com el recent traspàs de Rodalies a la Generalitat de Catalunya, en el que aquest govern ha sabut enredar de forma clara al català, ja que les seves inversions han acabat. Ara les haurem de pagar els de sempre. Igual que amb els fons estructurals d'inversió, els Plans FEIL, que si bé el de l'any 2009 ha generat gran quantitat d'obres públiques en els més de 8000 ajuntaments de tot l'estat, el que s'ha preparat pel 2010, primer s'ha reduït gairebé un 40%, ja que la quantitat destinada és de 5 mil milions. Consti que no és pas un regal. Forma part del capítol de finançament als ens locals, un tema pendent dels governs espanyols des de fa temps.

Però està clar que fins ara, aquest mateix executiu i president espanyol han estat mentint. No fa pas massa, el mateix president deia en una conferència davant empresaris que la crisi havia tocat fons i ja s'apuntava la recuperació. I no tant sols en aquest dia, han sigut molts els moments en els que les mentides han creat estil en el govern. També ha generat un efecte mirall en el govern català, com quan es van comentar les xifres del finançament de l'estatut. Els tres dirigents catalans parlaven de xifres diferents i la ministra espanyola ho negava. No entenc com això ha quedat així, sense més, oblidat. La mentida, les mentides, no són mai bones conselleres per a ningú i molt menys per als polítics. Els que menteixen han de tenir els dies comptats en els seus càrrecs i no tornar mai més a ser votats. A menys que els ciutadans ho considerin normal o creguin que no han mentit, mai més poden triar-los de nou.

Enguany els catalans estem convocats a unes eleccions molt importants pel nostre País. Ha de ser el moment d'una gran i profunda reflexió. Cal analitzar el que els polítics han fet sobre el que van prometre. Cal separar el gra de la palla en els discursos grandiloqüents que faran. Cal identificar allò que ens diran sobre el seu programa electoral. El programa electoral és el punt més important d'una campanya i cal preparar-lo amb rigor i serietat. S'ha de fer un gran estudi del que es pot fer, amb totes els càlculs i desviacions possibles, fent les previsions de les desviacions que puguin donar-se en el decurs de la legislatura. I aquí no acaba. S'ha de valorar. Es a dir s'ha dotar econòmicament cada partida del programa i saber quan costarà. Aquestes accions s'han de fer amb tota sinceritat personal. No val fer trampes al solitari. Tant sols així, totes les promeses que es faran en el decurs de la campanya seran reals. Els ciutadans han de saber valorar la sinceritat, les veritats. I els polítics han de tenir la valentia per saber dir el que cal. No per més oferir ha de ser millor la campanya ni millors els resultats.

Per això he titulat aquest apunt amb el d'una sèrie televisiva en la que el protagonista, Tim Roth, fa el paper d'un investigador que treballa pel govern i que esbrina qui menteix, tant sols observant els gestos de la cara, el moviment de les mans, si sua o no, etc. Observant sap qui no diu la veritat. Aquesta tècnica hauríem de poder-la fer servir en les campanyes i així triar amb seguretat a les persones que durant quatre anys han de governar i administrar. Per cert, per què quatre anys?. No podrien ser sis?. Crec que això dóna per fer un altra apunt.