Bloc d'en Miquel Quintana

Quaranta vuit hores després de les consultes per la independència de Catalunya i després d’observar, escoltar i llegir comentaris, notícies i escoltar declaracions diverses, crec que ha arribat el moment que digui la meva.

El diumenge 13 de desembre en un nombre important de municipis, 166 exactament, es van desenvolupar aquestes votacions, organitzades des de les iniciatives ciutadanes i a les que partits catalanistes i nacionalistes, com CDC i ERC van donar suport. Suport moral ja que per llei (?) no es podia donar cap altre suport. Un dels temes que més em va sobtar i del que més endavant parlaré. Els resultats, segurament, no van ser els que haguessin volgut però per la meva part els dono per vàlids. La realitat és que tot va transcórrer de forma normal, sense incidents i dins d’un ambient democràtic, seriós i no festiu. Menys mal que no es va repetir la festa d’Arenys de Munt ja que no cal. Quan un tema seriós i complicat està a debat no cal fer festes i grans àpats. Cal mostrar el rigor del moment. Aquest és possiblement un dels nostres mals. Davant qualsevol acte de seguida es munten àpats, concerts, gran xerinola. També és una de les formes en les que ens veuen des de fora. Deuen pensar que ens ho prenen amb extrema alegria i que davant el fracàs més val la bona cara.

Per altra banda vam tenir tot el dia els grans detractors que mostraven la seva gran fal•làcia davant el moment. Estic convençut que més d’un i una, el diumenge van esgotar el bicarbonat i altres medicaments de la seva farmaciola. El mal d’estómac i les anades i vingudes del lavabo deurien ser constants. Això sí, es van mantenir ferms davant les provocacions que el seu cor els hi anava fent tot el dia. Però seguidament observaven la gran foto, la foto, del seu líder i comissari polític mirant-los fixament i les temptacions marxaven. Van haver arguments de tot tipus. Ni un de vàlid. Els més ultres, com sempre, apel•lant a la unitat de l’estat, “un destino en lo Universal”. Fins i tot amb por que des de la “famosa Vall” no es remoguessin ànimes i esperits i les lloses trontollessin.

Des de Madrid, en Rodríguez i algun més dels seus van fer comentaris despectius, referint-se a que els indígenes d’aquelles terres estàvem fent una festa. Una colla d’eixelebrats. Que no tenia cap valor. El pitjor va ser els d’aquí. I al dir aquí em refereixo al senyor Montilla i els dels PSOE de Catalunya. Com ells són catalanistes i federalistes no volien jugar. Fins i tot van arribar a posar en dubte els observadors estrangers que van visitar-nos. No els van donar cap importància. Ni els eurodiputats presents. Ells van sortir amb la gran defensa de l’Estatut. La gran eina que resoldrà els mals de Catalunya. Un Estatut que fins i tot l’actual president de la Generalitat va retallar amb la gran quantitat d’esmenes que va presentar. Tot plegat una gran obra de teatre amb actors i actrius molt deficients. A twitter és podia observar. Alguns i algunes que habitualment no piulen en cap de setmana, aquest diumenge van fer grans comentaris dels dinars familiars, de la sortida que anaven a fer. Una forma de distreure’s i no caure en el parany ni en les mans del diable portador de la independència. Precisament avui, un bon amic, m’ha fet arribar la opinió del Corriere della Sera sobre aquestes consultes. No els hi dono cap credibilitat. Coneix-ho bé als italians després d’haver-los tractat per més de vint anys i són molt unionistes. No entenen que Catalunya vulgui independitzar-se d’Espanya. Per una banda no coneixen la nostra historia i ells són els primers que en menys de dos cents anys han renunciat als seus idiomes en favor de l’italià, batejant-los coma dialectes que parlaven els seus “nonos”. Alguns molt semblants al nostre català, sobre tot el brescià i altres que parlen a la zona dels voltants de Milà.

Abans he dit que parlaria del suport municipal a aquestes eleccions. En alguns pobles i ciutats no s’han cedit instal•lacions públiques per fer-ne un ús normal. He dit instal•lacions públiques, del públic, de la ciutadania, que al final són els autèntics i únics propietaris d’aquests espais. Dic són propietaris perquè estan pagats amb les aportacions que fan tots en forma de taxes, impostos i altres pagaments que venim obligats a fer. Fins i tot els mateixos edificis on són els equips municipals de govern són dels ciutadans. Llavors no entenc que cap fiscal ni jutge em pugui, ens pugui dir que no les podem fer servir. Són o els pertanyen a ells?. Si viuen en alguna d’aquestes poblacions tenen una petita part, però com a institució judicial o lletrada no tenen cap dret. Al menys així ho veig. Si algú em pot demostra el contrari que ho faci però d’una forma legal. Que em digui que amb els meus diners no contribueixo a diari a que la meva ciutat tingui llum, servei de neteja, de recollida de brossa, jardins, arbres i així fins a gaudir de l’asfalt dels carrers per on puc circular lliurement amb el meu cotxe o moto. Potser em poden dir que ells també paguen. Doncs clar que han de pagar. Res més fan d’administradors dels meus, dels nostres diners. Que no es vulguin apoderar de res que no sigui seu. Repeteixo que tenen una petita, molt petita part, com tots i cadascun dels habitants d’aquest País i d’aquest estat. Si el senyor Montilla o qualsevol altre membre del govern, del Parlament, del Congrés o del Senat poden comprar un bon vestit o unes bones sabates és perquè els paguem un sou, un bon sou. Per tant, crec que pocs arguments se’m podrien donar. Tant sols un. Si per ús de les instal•lacions cal pagar alguna taxa que reverteixi en el manteniment de l’espai, doncs es paga. Ara, prohibir no. Les èpoques en les que tot estava prohibit ja han passat a millor vida. Bé, no del tot. Avui encara tenim moltes prohibicions. Moltes fetes amb un únic afany. El de recaptar més diners i omplir les capses buides per la pèssima gestió d’alguns. I consti no és demagògia. És la realitat, ens agradi o no.

Tornat a les consultes crec que han donat un resultat que es pot donar per bo i que ara cal seguir endavant amb altres iniciatives. El que no m’ha agradat han sigut les reaccions entre organitzadors que tant sols han mostrat l’afany de protagonisme personal i les ganes de sortir a la foto. En aquesta foto haurien d’estar tots els que varem participar i sense sobresortir ningú.