Catalunya internacional i al món

Aquesta passada setmana ha sigut una de les més mediàtiques per Catalunya amb reso internacional. D’una banda, en el Congrés Party del Partit Lliberal Europeu, ELDR, http://www.eldr.org/en/index.php va concloure amb el nomenament d’en Marc Tarragó com a vicepresident d’aquest partit que gaudeix d’una important representació a Europa. L’esdeveniment no va ser massa seguit pels mitjans de comunicació però es pot visitar aquest http://www.nouscatalans.cat/index.php?option=com_contingut&contingut=1219, per disposar de més informació. La realitat és que aquest nomenament no va ser gens fàcil ja que el nostre representant s’enfrontava a altres personalitats polítiques europees amb un gran currículum i a les que no era fàcil fer-los ombra. El seu discurs, presentant la seva candidatura va captivar als assistents que finalment el van reconèixer amb els seus vots favorables. Un dels grans artífexs del muntatge d’aquest congrés ha estat en Carles Llorens, secretari executiu de CDC per les Relacions Internacionals. Aquesta notícia té una importància afegida ja que per primera vegada un partit com el nostre ha estat reconegut en una entitat que agrupa partits demòcrates lliberals de països i estats que en el nostre cas no és. Això suposa un gran reconeixement per la bona tasca i ben feta que està duen a terme CDC dins Catalunya i amb una repercussió important a Europa. Com dada afegida puc dir que els comentaris i elogis vers el muntatge i organització van ser molts al igual que el reconeixement, que molts dels assistents comentaven, a que havia sigut un dels congressos millor organitzats dels que fins ara havien assistit. Certament és un goig per tots els militants de CDC que un dels nostres companys hagi assolit un càrrec tant important des del que ens permetrà contribuir encara més a les accions que aquest grup pugui fer en el Parlament Europeu acompanyant al nostre representant Ramon Tremosa http://www.ciu.cat/microsite.php?ms_ID=19 . A tot això, aquest cas ens dóna molta més força i energia per seguir treballant per Catalunya, pel nostre País, tant des de dins com des d’Europa, per tal que vegin que el nostre projecte és el més assenyat i que compta amb projecte i una base sòlida que permetrà sortir del pou on ara som. Des d’aquest espai vull tornar a felicitar en Marc Tarragó pel seu èxit, a Carles Llorens per la seva tasca infatigable per donar a conèixer que en aquest espai de la península hi ha gent amb ganes de fer i també aprofito a fer-ho a en Tremosa per la gran tasca que dia rere dia fa a Europa i que ja va assolin els seus fruits. M'agradaria ressaltar i és de justícia fer-ho, que en Artur Mas va fer un gran discurs a tots els assistents en un magnífic anglès i francès que denota la gran talla del nostre líder, que en tot moment mostra la seva gran capacitat per dirigir i governar en nostre País en un context espanyol, europeu i mundial. Ens honora a tots disposar d'un membre del nostre partit que amb el seu equip pot portar a Catalunya a la primera línia política, econòmica, empresarial i social, amb el respecte que ens mereixem.

El segon acte important ha sigut el primer Congrés de Personal Democracy Forum Europe, http://personaldemocracy.com/ ,que per primera vegada en la seva historia s’ha fet a Europa, concretament en Barcelona, a la Torre Agbar, edifici singular i atractiu. Han assistit més de 350 congressistes que durant dos dies han debatut sobre el fet, ja més que consolidat, de les noves tecnologies i la societat civil i sobre tot la política. Han arribat d’arreu el món i per no fer ara una llista de les personalitats, deixo aquest enllaç http://personaldemocracy.com/personal-democracy-forum-europe on es poden repassar els noms i els càrrecs dels que van crear un gran debat entorn d’una de les eines que van ajudar i molt a portar a Obama a la Presidència dels Estats Units. Durant dos dies els diferents ponents van anar exposant les seves idees i experiències en diferents grups de treball. Vull remarcar que aquest Congrés estava marcat per la gran professionalitat dels seus participants, amb molta experiència en aquestes formes noves de difondre a tot el món i de forma senzilla les informacions que es van donant en el moment.

Ressaltar dos aspectes importants i curiosos a la vegada. va ser present en Tom Watson, Diputat anglès al Parlament Europeu i reconegut pel seu interès en aquests aspectes i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que va excusar la seva presència fent arribar un vídeo en el que deia unes paraules. Suposo va ser per la seva incapacitat de parlar en anglès, al igual que al president Montilla, que va fer acte de presència acompanyat de nombroses persones i, com no, d’un intèrpret.

Aquest acte ha deixat una gran empremta en els membres d’aquest Forum i per tant el seu comiat va ser convidant a tothom l’any 2010 novament a Barcelona, ja que ha quedat com a ciutat representant d’aquesta organització a Europa. En els dos enllaços que he inclòs queda palesa aquesta intenció amb agraïments als seus col•legues catalans i europeus assistents.

Actes com aquests amb entitats d'àmbit internacional ajuden a generar un gran moviment entres els ciutadans amb interessos i afinitats als diferents aspectes de la societat però sobre tot en la política. Avui a nivell internacional està molt desprestigiada i en el cas de casa nostra, els darrers casos no ajuden però cal aprofitar aquests inputs per regenerar de nou la confiança que ens cal.

L’Alakrana i les grans solucions

Avui, 18 de novembre de 2009, ha acabat pels tripulants de l'Alakrana, vaixell de pesca basc, 45 dies de patiments, de temors, de veure que la mort podia ser el seu final, després que un pirates somalis els havien segrestat amb la força de les armes. Afortunadament han quedat lliures i per ara les notícies que es coneixen són alentidores malgrat no es disposa de la realitat, del seu estat de salut, de com els ha quedat el vaixell. La historia ha tingut un final afortunat perquè cap dels tripulants a patit danys i ara, amb la il·lusió al cos van de camí cap a les illes Scheylles on possiblement es retrobaran amb les seves famílies.

Si retrocedim al dia del malaurat segrest i iniciem l'esdevenir dels dies, com una seqüència de fotografies es podem donar idea de com el govern espanyol ha actuat per resoldre aquest greu cas on uns ciutadans espanyols han estat en un alt risc i perill. En un primer moment aquest govern, no va saber com havia d'actuar. Els dies anaven passant i pel que es veia no reaccionava ningú fins el moment en el que dos dels segrestadors van ser detinguts per forces de l'exèrcit espanyol. Traslladats a Madrid, l'Audiència Nacional decideix empresonar-los. L'espectacle que vam poder veure tothom amb les anades i tornades d'un d'ells entre l'esmentada Audiència Nacional i la Fiscalia de Menors, per decidir l'edat del pirata va ser d'autèntica pel·lícula de Fellini. El pirata havia argumentat que era menor d'edat i aquí van saltar totes les alarmes.

Els familiars dels tripulants, acompanyats per l'armador, els Ajuntaments i la resta de ciutadania de les ciutats d'on eren, van iniciar un seguit de manifestacions i rodes de premsa on es demanaven solucions urgents pels riscos que podien haver amb els pescadors. Des del govern no hi havia resposta pel fet que el president del govern espanyol estava molt més ocupat amb altres temes, entre ells la presidència de l'UE, la inflexible vicepresidenta estava de viatge per Argentina i la resta de membres de l'executiu anaven fent les seves. Alguns dies, Fernández de la Vega, des de l'altra punta del món, feia declaracions, donava instruccions i rodes de premsa con la millor dona de ferro del segle XXI. Per altra banda, la ministra de Defensa no existia. Semblava haver desaparegut. Precisament la intervenció de l'armada podia ser una de les solucions tant sols amb la seva presència en l'Índic. Els francesos i els nord-americans ja ho havien fet i amb bons resultats. En canvi, el govern d'esquerres, socialistes, no podien permetre que l'exèrcit espanyol fes un sols tret. Ells i elles estant únicament per tasques humanitàries. Armats com els millors exèrcits del món, però humanitaris. El seu manteniment té un cost diari del voltant dels 50 milions d'€, però ni un tret.

Les veus s'anaven fent cada cop més fortes i les solucions del govern no arribaven. Moviments internacionals, reunions d'alt nivell, trobades amb representants de Kenia i altres països però sense cap efectivitat. La solució final, com he dit al principi, arriba avui acompanyada del pagament del segrest. Més de 2 milions i mig d'€. I llavors salta la gran notícia. El president espanyol fa una roda de premsa anunciant que ja han estat alliberats i tornen a casa. Quina solució més adequada. Després de 45 dies, la única és la de pagar. Realment, de pel·lícula. De les dolentes però. La demostració més gran de la feblesa d'aquest govern ha estat una genuflexió davant d'uns pirates i el pagament d'una xifra que els permet comprar nou armament per tornar a segrestar.

A partir d'aquest moment han quedat obertes totes les portes. Les portes per les que aquest govern tant pusil·lànime ha demostrat que negocia amb delinqüents. Quin serà el següent pas?. Negociar amb terroristes?. I aquest és el govern que ha de recollir el relleu europeu, el que ha de treure aquest estat del pou on és, que ha de recuperar l'economia, el llocs de treball perduts, més de quatre milions, i que no pot donar prestacions als aturats?. Realment no. No podem acceptar un govern que no sap fer una demostració del seu poder davant els altres. La seva nefasta gestió ha quedat avui més que mai a la vista i demostrada. No soc bel·licista i molt menys amant de les armes, però quan cal s'han de mostrar per donar a entendre als delinqüents que sabem fer complir les lleis als que intenten malmetre la estabilitat i la seguretat de l'estat i dels seus ciutadans.

El pitjor de tot és que a casa nostra, al nostre País, tenim els germans petits en el govern de la Generalitat, acompanyats de dos partits satèl·lits que suporten el que calgui amb la única idea de mantenir el poder. Un govern que dóna pals de cec i que desgoverna. Un govern que menysprea un País amb molts anys d'història i que accepta exclusivament les instruccions que rep des de la Moncloa. Un govern que ha decidit que qualsevol intent de tornar a assolir un estat propi, de lluitar per la independència s'ha de reduir a una simple manifestació folklòrica.

Llegint notícies

Llegint el diari Avui i en concret les notícies relatives a Catalunya he quedat bastant sobtat per algunes d’elles que intentaré comentar.

La primera es refereix al Congrés del Partit Popular celebrat a Barcelona. Tot han estat flors i violes, fins i tot amb el bany de masses que va rebre Alicia Sànchez, actual presidenta del PP a Catalunya. La traca final va arribar quan en Rajoy va estendre la ma al PSC per formar una coalició al estic basc per configurar el proper govern de Catalunya. Ràpidament en Iceta, es va despenjar dient que no pactarien amb el PP mentre mantinguin l’Estatut al TC i per tant va deixar una porta semioberta en la que hi cap un pacte. Com no era d’estranyar, immediatament va assegurar que en Rajoy el que vol és pactar amb CiU. Pilotes fora, com sempre.

L’altra personatge que surt a escena és en Puigcercós. Anuncia que del PSOE i del PP, els catalans no podem esperar res i la setmana passada, el seu diputat Ridao, votava a favor de la LOFCA i a sobre donava explicacions de les bondats de la mateixa. Això deuria ser perquè no recordava la posada en escena dels seus amb els socis del govern català, quan declaràvem el gran finançament per Catalunya assolit amb el PSOE gràcies a l’Estatut. Sóc molt curt d’enteniment però crec que ambdós temes són contraris.

Ara sembla que el tema urgent és la llei electoral catalana. Cal fer-la ja. Això ja crema. Els experts han enviat al Parlament una distribució possible per dividir el territori català en set vegueries que decidirien els resultats electorals. Proposa el nombre de diputats que cadascuna podria tenir amb una mena de formula que combinaria els habitants i l’equilibri territorial. Equilibri?. El cert és que les llistes obertes no queden contemplades però ofereixen la possibilitat de posar creuetes per triar uns candidats o altres. No coneix-ho tota la proposta feta pels experts però si els socialistes tenen tanta presa amb aquest afer, segur que els beneficia en detriment d’altres. Volen tenir la llei per les properes catalanes. Tres d’anys d’Estatut i ara tot són preses. Torno a dir que la presa és un companyia poc adequada per resoldre temes del País.

Tots aquests moviments són ja electorals encara que falti temps per les eleccions. En el meu cas tinc molt clar que Catalunya precisa d’una regeneració, un lífting. Un canvi. Un rentat a fons. I espero sigui aviat ja que de seguir com estem no sé si disposarem de temps per salvar la nau. El primer que marxarà serà el capità, quedarem sols i amb uns salvavides punxats.

Consultes per la independència

Des de la consulta popular feta a Arenys de Munt per valorar la posició dels catalans, bé, dels que aquí viuen i treballen, sobre la independència de Catalunya, molts han sigut els municipis que han seguit en aquesta línia i ara s’ha tornat a posar data, el 13 de desembre, per fer-ne noves consultes.

Estic completament d’acord en que els ciutadans de Catalunya puguem prendre aquesta decisió i expressar-la lliura i democràticament, dins un àmbit festiu que no de xerinola, per mostrar a la resta del món la gran capacitat que aquest poble té i sempre ha tingut i pel qual ens hem diferenciat d’altres. Sóc dels que pensa que l’estat propi ha de ser l’objectiu d’aquest País, encara que no serà un camí fàcil pels molts problemes que podem tenir, no tant sols amb l’estat espanyol sinó amb altres països europeus que no entenen el que demanem. S’han donat altres processos recentment en Europa que no han tingut ni tindran repercussió com el que està tenint el de Catalunya, però per una gran diferència. La democràcia no està consolidada. Catalunya, històricament ha sigut un País democràtic, però ens ha estat sempre arravatada per la força de les armes, espanyoles o coalicions amb estats europeus, com França, que amb el seu jacobinisme han anat fent. Tenir una democràcia fràgil i controlada pels poder espanyols i ara europeus no ens beneficia gens.

De totes formes hi ha un altra tema que em preocupa. I és l’afany de persones, grups i partits polítics preocupats i molt, per sortir “a la foto” o en entrevistes a diaris, ràdios i televisions com els grans salvadors de la pàtria fent palès que sense ells i/o elles això no marxa. Algunes persones fins i tot han renunciat a la seva militància per fer demostracions de no sé què. Fins i tot posant en dubte la credibilitat del seu anterior partit en el que han estat intentant escalar llocs per tal d’ocupar posicions. Altres, ara, es dediquen a posar-se al capdavant de tot com si fossin els únics que poden donar “certificació notarial” del patriotisme català, oblidant el que han fet fins ara, recolzant al govern de Catalunya i a l’espanyol, que ens ha enfonsat en un fangar gris i fosc. Les darreres declaracions d’un dels seus líders, bé, el líder, reconeix que del PSOE i el PP no és pot esperar res. Llavors què han estat fent durant aquests darrers sis anys?. Han venut la seva pàtria per uns llocs en el govern?. Lamentable, molt lamentable. Han donat ple suport a un govern de Catalunya dirigit des de l’espanyolisme més ranci i dur.

També tinc un altra preocupació i dubte a la vegada. Calia fer-ho tot tant i tant ràpid?. L’excés de velocitat no condueix enlloc. El gran nacionalisme català, el catalanisme ha de créixer dins les persones. Ha de ser el seu cor qui els mani. Mai el cervell. Calia haver fet primer tasques de pedagogia?. Cal explicar a la gent que aquí viu i treballa, que els seus orígens no són catalans, el perquè es demana la independència. Quins avantatges assoliran amb un Estat Propi. Què els pot beneficiar en el seu àmbit familiar, laboral, social, econòmic. Quines obligacions com a ciutadans tindran. Els espanyols sempre tenen els seus orígens ben clars i habitualment no renuncien. S’ha tingut en compte que en aquests moments els rèdits que obtenen el socialistes a Catalunya és gràcies al fet que no hi ha paperetes amb les sigles de la seva casa gran, el PSOE ?. Només revisant les dades electorals es poden veure els resultats. Per tant a tots aquests ciutadans s’ha d’adreçar el missatge. Els convençuts ja ho tenim clar. No necessitem mostres ni demostracions. S’ha d’arribar a tothom.

Desitjo que la participació en aquesta consulta sigui elevada, alta, clara, contundent, però no es poden perdre de vista la lectura que els mitjans de comunicació faran dels resultats com ja van fer amb Arenys de Munt, sinó són els esperats ni els que haurien de ser. No podem quedar en ridícul davant l’opinió pública espanyola ja que encara caurem més baixos. Encara més perdrem credibilitat. Potser cal institucionalitzar aquest acte fent-lo seriós i de la mateixa forma que si fos un referèndum real. Vull dir, com si fos un referèndum en el qual els resultats portessin de veritat un canvi polític i social per Catalunya. El gran canvi, tant desitjat. Evitem la festa. Que no ens diguin que aprofitem la jornada per fer “costellades”. Que també es poden fer, però no ha de ser la notícia. Els catalans, en el decurs de tota la història que ens acompanya, des de fa milers d’anys, hem sigut un exemple a seguir. Continuem sent-ho. No perdem el nord per la disbauxa d’aquell dia. Seny davant de tot.

Desafecció política i eleccions

Els darrers esdeveniments apareguts en l'escenari polític català estan causant autèntics estralls. Estan generant desconfiança cap als polítics i les seves gestions. Estan provocant que els ciutadans del nostre País donin l'esquena a la política i es pugui preveure una abstenció elevada. No sóc pas el més indicat per donar consells però crec que és la pitjor solució que es pugui prendre. L'abstenció pot portar al govern de Catalunya a un forat sense fons. A un desgovern que encara més porti a Catalunya a situacions irreversibles.

Portem ara sis anys de govern d'esquerres i val a dir que no han estat dels millors per Catalunya. Puc entendre als que ho defensen. Puc entendre als polítics que han actuat amb la creença que estaven actuant bé. Fins i tot puc donar per bones les seves actuacions des del seu punt de vista però no ho entendre mai quan realment no ha representat un avenç pel País. Fa uns dies comentant amb altres persones el futur pròxim, un d'ells deia que el millor que podia succeir era que cap partit obtingues la majoria absoluta perquè després s'adormen. Les majories sempre existeixen. Sigui la d'un partit o sigui en una coalició. I molt més quan un dels partits o més d'un entren amb una minoria dins el govern. Per força hauran de seguir la línia que marqui el majoritari ja que sinó corren el risc de quedar fora. Un exemple clar l'hem pogut veure en aquests anys. ERC i ICV han governant Catalunya però amb una minoria que els ha deixat supeditats als socialistes que van ser i són els que tenen la capacitat de decidir. Els tentacles del PSC-PSOE a Catalunya són enormes. El seu afany per controlar-ho tot els ha fet perdre de vista la realitat de Catalunya i en casos han governat d'esquenes als ciutadans i com no, dirigits des de Madrid. L'exemple més clar i més comentat, els seus vint-i-cinc diputats al Congrés que mai han donat cap suport a les iniciatives que podien presentar altres partits catalans.

El que ja no entenc tant és la resposta dels seus militants, simples ciutadans com tots, defensant les gestions fetes. El disposar d'un carnet d'afiliat a un partit no comporta ceguesa. Cal saber diferenciar el que està bé i el que no. Sense sectarismes. Quan un govern pren una decisió que afecta als ciutadans de forma greu, que retalla els seus drets i incrementa les seves obligacions, afecta a tots. Als que els hi donen suport i als que no. Llavors és quan ha de començar a treballar el cervell i deixar aturat el cor. Cal ser reflexiu. Cal saber diferenciar quan s'actua com a ciutadà i com a militant. En el primer cas s'ha d'analitzar el resultat del que comporta la decisió dels governants i prendre les accions que calguin per evitar que allò es pugui posar en marxa. Quan s'actua com militant s'ha de saber mostra la disconformitat per les vies que tots els partits posen a la seva disposició per mostrar i demostrar la negativa efectivitat i els problemes que portarà aquella decisió. Els militants i molt més els que gaudeixen d'un càrrec dins el partit han de poder dir el que opinen de les accions del govern. La decisió d'un pot afectar greument a molts. I això no és democràcia. Cal consensuar les decisions. Els governs surten dels militants dels partits. Són aquests els que trien uns quants per portar a terme les accions de govern però cal dir-los quan poden estar equivocats. Amb la llei electoral que ara tenim en vigor, les llistes s'elaboren d'acord amb tots i totes i a partir d'aquell moment cal engegar totes les accions per portar-los al màxim. Assolir el govern de la ciutat o del País. Però cal que recordin que estan en el lloc que són perquè uns molts han decidit que hi siguin.

Assolir un govern no és un passaport on diu que poden fer tot el que vulguin. Han de fer el que sigui bo i representi millores socials, econòmiques, empresarials, educatives, sanitàries, en fi, totes les que beneficiïn als ciutadans, siguin del partit que siguin com els que han decidit no ser de cap.

Amb tot el que he exposat i tornant a les properes eleccions cal fer una tasca important entre els ciutadans i ciutadanes per fer-los veure que no tots el polítics són iguals. Hi ha que poden ser malfactors, corruptes i fins i tot nuls per la tasca que se'ls ha encomanat. Però afortunadament són una minoria. La política és una opció més que pot prendre qualsevol ciutadà amb el ben entès que és un servei al ciutadà. I per això cal deixar fora tots els interessos personals i les intencions de fer des de la seva posició tot el que no ha pogut fer en el decurs de la seva vida normal. Aquest és un tema molt important a tenir en compte en el moment de fer les llistes. Cal destriar bé i separar aquelles persones que en les seves vides privades tenen interessos per evitar accedeixin al món de la política i vulguin continuar incrementar-los.

Per tant, en el moment de prendre decisions de vot, cal veure i analitzar els programes i triar amb el cap. Cal analitzar qui ens ofereix les millors solucions i oportunitats i donar recolzament. CiU va governar vint-i-tres anys. Si els estudiem es pot veure que no van ser els més fàcils. Catalunya sortia d'una dictadura amb una transició que no va ser la millor eina per fer de vell nou. Això va fer que els vells tics encara hi fossin presents en el món polític i social posant en perill en diferents moments l'estat de dret. Va suportar diverses crisis econòmiques de les que se'n va sortir. Catalunya va créixer importantment. Està clar que el poder desgasta i arriba un moment que quan no es depèn de les pròpies decisions sinó de les que et marquen des de fora la situació pot trontollar. En tots cas sempre va ser un govern enemic dels de Madrid. Cal reconèixer que les gestions fetes per en Pujol i els seus, malgrat les crítiques del "peix al cova" van aconseguir molt per poder tirar endavant. Catalunya va ser respectada i envejada. Reconeguda fora dels límits de l'estat espanyol. Les competències que es tenien eren poques i controlades sempre. No negaré que va haver errors. Eren i són persones amb capacitat d'equivocar-se. Ara, el govern actual és tot el contrari. Ho té tot, gairebé tot a les seves mans. I les decisions que prenen són majoritàriament desencertades. La submissió al PSOE els marca i no poden navegar sols. Sempre tutelats.

Analitzant els resultats de les dues anteriors comtesses, CiU va ser el guanyador però no ha pogut governar. Ara crec és l'hora del canvi. Ara cal que tinguem un canvi i fem un tast per veure què ens pot aportar de nou. Cal confiar amb la gent de CiU. No se'ls pot titllar de ser de dretes amb la doble intenció que això comporta. En aquests moments les persones més ben preparades i sense cap boira que els pugui desenfocar són les de CiU. I consti que sóc el primer que miraré amb molta cura allò que facin. Defenso el meu País, els catalans i el meu partit. Crec que això deixa clar quines són les meves intencions.

El Tractat dels Pirineus

El proper dissabte 7 de novembre, com hom sap, se celebren 350 anys de la signatura del nomenat Tractat dels Pirineus. Realment un maleït tractat que ara per ara encara perdura i que va ser l'inici perquè Catalunya perdés la seva identitat. Està clar que ja llavors els castellans, que mai podien aspirar a ser res i els francesos que sempre han sigut d'una classe especial, ja van malmetre el que era un País pròsper, avançat al moment i amb unes idees de futur clares. Ja ho he comentat en un altre escrit però ho torno a recordar. Martí l'Humà, ara fa 600 anys ja va instaurar la figura del síndic de greuges. Desconeix-ho com funcionaria però al menys la intenció de defensar els greuges en vers la ciutadania ja començava a tenir posada una primera pedra.

Està també clar i, els que ja tenim uns anys ho hem comprovat de forma fefaent, que aquesta part de la Història no s'ha contemplat mai. No s'ha explicat perquè no ha interessat mostrar a ningú un dels tants i tants errors comesos pels diferents reis i reietons castellans en el decurs dels anys al llarg de la península. Aquest Tractat va ser una mostra més del menyspreu i ignorància d'en Felip IV i els seus assessors sobre el territori català. Per altra banda, al llarg del temps i dels anys que ja han passat, els catalans que van quedar a l'altra banda del "mur dels Pirineus", amb les pressions dels diferents governs francesos han oblidat els seus orígens. Són tant sols un pocs els que tenen el record ben viu i que encara reivindiquen la seva nacionalitat catalana i nosaltres tenim la obligació de donar-los la ma per, al menys, els sigui reconegut.

Una de les millors situacions que es podrien donar és que tant el rei espanyol com el president de la República Francesa demanessin perdó al poble català al igual que el rei espanyol ho va fer amb els israelites quan les olimpíades de Barcelona. Feia 500 anys de l'expulsió dels jueus de la península i va haver de baixar el cap i disculpar-se en nom dels seus avantpassats pel que se'ls va fer. La nostra causa és més recent. Tant sols 350 anys. Crec que hauríem de demanar aquestes disculpes en honor als molts catalans que van deixar les seves vides amb aquella guerra absurda que tant sols era un repte per saber qui podia gaudir de més. He fet un resum mínim de la realitat que es va patir en aquells moments ja que van haver nombroses negociacions i la guerra no va finalitzar. Cal comptar que un Borbó, en Lluís II, va ser un dels causants d'aquests desastres territorials i personals.

Opino que aquest Tractat es va fer amb traïdoria i amb maldat per part d'ambdós bàndols. I amb la manca de respecte en vers el poble català i les seves institucions ja que quan les Corts Catalanes s'assabentaren de la notícia ja havien transcorregut 43 anys. Ho van saber l'any 1702.

Cal posar èmfasi en el fet de reivindicar la derogació d'aquest tractat i fer tot el que calgui per recuperar el territori perdut. Perdut o robat amb la força de les armes. El bescanvi fet entre el nostre territori per uns de Flandes on no se'ls havia perdut res. Tanmateix cal reivindicar els morts de la Catalunya Nord en el seu intent d'evitar que els francesos els dominessin amb guerres i refregues que van durar quelcom més de cinquanta anys.

Catalunya ha estat un País important però amb una gran quantitat de morts que han defensat la seva causa. Això ens ha de fer pensar que no és el camí per assolir la nostra llibertat però no podem oblidar als que en els seus intents van deixar la seva vida per res. Ara és el moment de fer-ho. Amb les paraules i amb la constància. Això sí, fem-ho plegats i amb una sola veu.

Catalunya, avui i el futur (III)

Com he pogut anar veient, el tema de la Catalunya actual i la futura, la més propera, està molt fosca. Cada dia ens assabentem d'alguna cosa que de forma natural em produeix urticària. El més greu de tot és que tots els atacs cap a Catalunya sembla que tant sols afecten als que som catalans i a la resta de persones, procedent d'altres zones d'Espanya, d'Europa o la resta del món, els hi resulti immune. Però com podem permetre això. No vull entrar en les paraules del president Pujol, sobre la catalanitat dels que viuen i treballen aquí. Tant sols vull sacsejar les seves persones per fer-los veure que tot el que perjudiqui el nostre País els afecta també a ells. No hi ha carnets d'excepció. Quan ens toca rebre, rebem tots.

Gairebé a diari patim atacs des del govern espanyol i de les seves institucions per, suposo, alleugerir-nos el pes de la crisi. El pitjor però no és això. El pitjor és que el PSC té vint-i-cinc diputats al Congrés de Madrid que actuen com a robots, sotmesos a les decisions del Big Boss. Quan els necessiten els posen piles, com els joguets, i actuen. Al igual que el dia dels reis a casa amb els fills. Quan les joguines fan massa soroll, s'acostuma a llevar-li les piles dient-los "ja no va!!!".

La última que m'ha arribat, al igual que al meu bon amic Salvador Grifell, @Salva_Grifell en twitter, i la comú amiga Tassia, @Tassia09 també a twitter, és un vídeo que circula per Youtube fet i editat pel Ministeri de Foment, en el que fan la gran publicitat sobre el corredor mediterrani del trens d'alta velocitat. Un corredor que enllaçarà des de València fins a Cantàbria passant per Saragossa. A més expliquen les grans excel·lències del trajecte. El pitjor és que Catalunya queda fora. Increïble. Realment frustrant i decebedor. Una gran mostra del poc respecte en vers Catalunya, la seva gent, empreses, treballadors, industries, etc., etc. És com si amb això ja vulguin donar el cop final per ensorrar-nos en el fangar del que no ens deixarà sortir mai. Deixo el l'enllaç, http://tinyurl.com/yk2evxq perquè podeu veure aquest vídeo i a la vegada descobrir les intencions del Ministeri. Una forma de discriminar, empobrir i enfonsar Catalunya en un forat on no els emprenyem. Vull tornar a referir-me als ciutadans. Aquí no hi ha distincions de cap mena. Els que vulguin anar a veure la seva família a Andalusia o qualsevol punt de l'estat espanyol han de saber que mai tindran una línia directa. Hauran de recórrer la pell de brau. I si no disposem d'un bon finançament no tindran millors escoles, ni millor sanitat, ni millors serveis que als que en el document d'identitat diu que som originaris de Catalunya. Per tant, el greuge és per tothom. Els que viuen i treballen aquí també.

Com diu en Tremosa, aquesta manca de fer un traçat per la costa mediterrània afectarà greument a les empreses catalanes i per tant als seus treballadors. Sinó disposem d'un corredor que permeti enviar i portar matèries per elaborar i ja elaborades, i depenen del transport per carretera, la productivitat no serà la mateixa. Per tant poden estar abocades al fracàs i per tant al tancament. Tot depèn també de que els ports siguin forts. Cal fer un front comú per evitar que la proposta del govern espanyol tiri endavant i es faci realitat la que sí és necessària. L'atur no distingeix nacionalitats, ni orígens, ni grups familiars. Les castiga i de forma cruel.

El resum de tot això és que cal que ens plantem. Que ens mobilitzem i que diguem prou. Però tots i totes que estan arrelats a Catalunya d'un forma o altra. Fem difusió i denunciem.

Catalunya, avui i el futur (II)

Seguint en la línia del meu escrit d'ahir i fent referència al nostre País, a la realitat actual i present i amb les mirades posades en el futur, crec que calen fer altres reflexions. Una de les més importants és la relativa al finançament. Als nostres diners. Els que ens fan falta per poder tornar a ser i encara millor un estat dins Europa, ric, creatiu, innovador, avançat i modern. Clar està que fer això fan falta molts diners i ara per ara no els tenim.

L'Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya i que finalment en Artur Mas va portar a Madrid era molt ambiciós. No perquè en Mas ho volgués per a ell, sinó perquè és un gran estadista i des de sempre ha pensat en Catalunya, amb la seva gent i en tot l'entorn d'aquest País. Malauradament allà va trobar unes bones paraules, sí només bones paraules, i amb un exèrcit de "sastres" que amb les tisores ben esmolades van començar a retallar el que ells van creure que no els convenia. He dit, els convenia. Apart, les esmenes presentades per un gran partit catalanista i de progrés com és el PSC, que va oblidar d'on són i és van alinear amb els espanyols rancis del PSOE per seguir fent retalls d'aquella gran peça elaborada amb molta cura. Només hi va faltar el mestre fuster, que amb un gran domini de les eines, va donar uns quants cops de ribot per acabar d'afinar el que per ells els representava un perill. Finalment, per beneir tot aquest afer, el gran govern d'esquerres que hi ha a Catalunya, va acceptar i signar un paper en el que no van llegir la lletra menuda, en el que els diners que ens donen no arriben ni pels viatges del senyor Carod-Rovira. Van intentar defensar per activa i per passiva el que havien assolit però arribats a un moment, han enterrat el tema i ja el donen per oblidat. Així ja ningú recorda la malifeta acceptada per un govern, autoanomenat catalanista i de progrés.

Doncs amb aquestes almoines i rosegons és el que ara s'ha de tirar endavant el País. Suposo que a ells els hi està bé, però no pas per a mi. Com diu en Ramon Tremosa, Catalunya precisa urgentment una gran inversió en infraestructures viàries per on ens puguem desplaçar cap a Europa. Hem d'assolir el primer aeroport per moviment de persones entre Catalunya i la resta del mon. Com no, hem de tenir el primer port de tota Europa, complementat amb Tarragona pel moviment de mercaderies, però amb unes línies ferroviàries d'ample europeu, no rus, per on les mercaderies circulin en terminis molt ràpids per donar servei a les industries ubicades a la resta de països socis. Quan tot això estigui resolt podrem tornar a engegar noves empreses i industries a casa nostra que donin feina als nostres ciutadans. I els empresaris, han de formar part d'aquest actiu amb les idees de que anar a vendre capses de cartró a Badajoz ha de ser secundari. Primer les han de vendre a Alemanya, França, Estats Units, Canadà, etc. Els espanyols ja s'ho faran amb les seves industries. Si volen podrem ser proveïdors d'ells però mai més seran o han de ser els nostres clients principals.

Està molt més que clar que per poder arribar a tenir tot això tant sols hi ha una via i d'ample infinit. Hem de tornar a ser nosaltres. Catalunya ha de recuperar el seu estatuts de País i formar part de l'UE. I per arribar hem d'estar tots units. Fins i tot, com he dit abans, l'empresariat català i els de fora ubicats aquí. El tren d'alta velocitat circula a molta velocitat i ja no és possible pujar o baixar en marxa com quan eren de carbó. Ara, les noves tecnologies són part de les eines del futur i també ens calen.

Per tot això, el futur de Catalunya, del nostre País, ara mateix passa per les mans de CDC, de CiU, amb Artur Mas al capdavant, seguit per un gran grup de persones amb molta vàlua que poden posar en ordre tot això, fent un govern fort i sòlid que s'encari amb els espanyols per plantejar-los que el tren és a punt de sortir i el que no s'apunti queda a terra. Nosaltres hem de ser tots ja als vagons. Donant escalf, treballant de valent, no deixant que ens malmetin els nostres drets i tenint molta cura del que és nostre. Un País independent ens pot portar a gaudir d'una Catalunya forta i molt potent.

Catalunya, avui i el futur

A ran de les darreres situacions irregulars que s'han destapat a Catalunya, l'estat de la política catalana és quasi d'ingrés en una unitat de cures intensives. Apart del descrèdit i la desconfiança generat en la ciutadania, això pot representar un gran desànim entre l'electorat i quan arribin les primeres eleccions que hi ha a la vista, precisament les nacionals a Catalunya, la gran abstenció que es pot donar generarà un sentiment de buit de poder pel fet de que qui guanyi la cursa, ho pot fer amb un mínim de suport ciutadà. També es pot donar un gran nombre de vots en blanc que realment serà un càstig pels polítics i la política. D'altra banda, al meu parer, estem patint una persecució important per part de l'Espanya veïna. Estan molt nerviosos perquè s'adonen que aquesta situació econòmica genera cada dia un rebuig dels catalans i creixen les possibilitats de que la independència onegi cada cop més per damunt del cap dels ciutadans d'aquest País.

Referent al cas de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i les persones imputades, un dels escàndols que ha sacsejat Catalunya aquests dies pot ser una de les mostres més clares. Només ha calgut veure les imatges en les diferents televisions per donar-se una idea clara de la forma d'actuació del jutge Garzón, de l'Audiència Nacional. Com anècdota recordaré que el mateix dia, un jutge va multar amb 200 € a un conegut pederasta, per haver-se masturbat davant de menors. No hi ha cap relació entre la justícia aplicada en un cas i l'altra.

Malgrat tot, els partits catalans han reaccionat de forma diferent. Apart que CDC i PSC han suspès de militància als imputats, CDC ho ha fet de forma cautelar perquè des del primer dia ha cridat i apel·lat a un dels drets principals i bàsics de la democràcia, la presumpció d'innocència. Evidentment dono suport a aquesta decisió. Però per tots. En canvi altres polítics no estant fent el mateix. És el cas dels del PSC. Tant Iceta com en Zaragoza estan mostrant les seves males formes. Se'ls nota molt nerviosos. En totes les declaracions fan referència a CDC. Obviant que la seva situació és la més compromesa arremeten de forma insensata contra CDC amb arguments absurds i incoherents. La seva posició davant l'electorat és difícil i prefereixen empastifar a tothom per amagar les seves incompetències i carències. Se saben perjudicats i han pensat que aquest naufragi no se salvi ningú. Per justificar-se i donar una imatge de serietat han corregut a fer reunions i declaracions en les que han deixat sols als seus. Han escampat per arreu els seus comunicats per mostrar la seva formalitat i serietat. Ara ja és tard. Igual que les seves acusacions cap a CDC. Ja no se les creu ningú.

Si ens referim a la gent d'ICV la situació és diferent però se'ls nota els tics autoritaris. Han fet declaracions grandiloqüents intentant mostrar que són els incorruptes. I no ho dubto. Però no poden aprofitar el moment per anar a captar vots. Són moments difícils per la política catalana i queda fora de lloc aquesta forma mercantilista de fer una campanya.

Per acabar em permetré, des del meu espai, recomanar als senyors Iceta i Zaragoza que mesurin les seves paraules i endrecin casa seva abans de intentar posar desordre en la dels altres.

Pressupostos per la solidaritat?

Bé, ja s'han aprovat els pressupostos generals del govern espanyol. Està clar que amb els vots favorables, com sempre, dels diputats del PSC, del PNB i de Coalició Canària. Els bascos, perquè en la seva línia, han actuat per lliure com sempre. Han aconseguit la consolidació del seu Concert Econòmic i molt millorat. Quelcom que fins fa poc era com una pedra enorme en les sabates del PSOE i del PP. El canaris han assolit un volum d'inversions a les seves illes que no se'l podien ni imaginar. Està bé, la democràcia i la forma també. El sistema electoral actual porta a fer malabarismes en una corda fluixa i en casos inexistent. Allò dels companys i companyes de llit ja ha quedat en desús.

El més positiu que declaren és que amb els increments d'impostos i taxes, els menys afavorits tindran una millora en la seva qualitat de vida. Realment no confio en res. Tot està per veure. Al final passarà com l'acord del finançament per Catalunya. Començarem a escoltar xifres i més xifres i ningú entendrà res. El pitjor és que ni ells ni els que els han acompanyat tampoc. Encara està tot per veure. El que sí tinc clar, malgrat els del PSC ho neguen, és que Catalunya tornarà a rebre una "patacada" ben forta. Tornaran a quedar damunt les taules les inversions per Catalunya. Tornarem a patir més espoli. Els topalls de les rendes els faran créixer i per tant pagarem més. Per experiència en molt anys de vida he pogut veure que quan des dels diferents governs han dit que alguna cosa baixava de preu, quan havia de pagar, de la butxaca en sortien més.

Tinc també molt clar que aquesta postura actual tant sols servirà per reomplir unes arques que estan amb teranyines, amb la única idea de deixar la xavalla per quan en Rodríguez i els seus marxin de la Moncloa. Per cert, caldrà controlar no se'n portin els coberts.

El més sobtant és que entre els que han votat en contra hi són ICV i ERC. No sóc un llumeneres, ni una persona amb ment privilegiada però hi ha quelcom que no em quadra. Els dos socis del PSC al govern de Catalunya voten de forma diferent al que ho fan els vint-i-cinc diputats socialistes. Cada cop que això passa em frego els ulls i quan els torno a obrir veig que estic despert però estabornit. Quin discurs poden fer aquests socis?. Me'ls puc imaginar en la reunió de govern de Palau comentant la jugada del vot. O s'ho prenen realment en broma o resulta ser que no estan bé. La incoherència és la norma diària d'aquest govern. Llavors, em pregunto. Sortiran als mitjans defensant les excel·lències dels nous pressupostos?. Com ho poden fer si han votat en contra?. Què continuen fent al govern de Catalunya sabent que aquests pressupostos no són bons per Catalunya?. Així ho han manifestat en el debat. I ara, aquí ens vendran la "bestia" ja pelada?. Al meu entendre és cinisme i realment demostra que el seu afany és mantenir la cadira i que Catalunya els importa una bleda. A persones així no els podem deixar el nostre País en les seves mans. Van a treure el benefici màxim que es pugui i res més. El que opini el contrari que m'ho expliqui. Estic desitjos de saber com és la ment de persones com ells. No em valdrà que diguin que són persones diferents. Si ERC aquí opina que són bons per Catalunya, com els d'ERC a Madrid poden dir el contrari. Incoherència.

Ara també caldrà veure quines quantitats ens destinen per fer les obres públiques, les infraestructures i per poder donar sortida a tots els projectes que tenen en marxa. Que per cert, no han fet cap de nou. Viuen dels ja engegats i programats per CiU. En aquests sis anys tant sols he vist com el meu País s'empobria i anava a menys. Han sigut molts els espectacles que han provocat una davallada de la credibilitat de Catalunya. En tots els aspectes. I apart, una despesa insuportable que també ha generat uns forats a les arques. Un increment desmesurat de càrrecs de confiança, uns viatges espectaculars, inauguracions de delegacions de la Generalitat a on no cal i per rematar-ho una fugida de diners espectacular amb els informes sense utilitat. Però d'això no es parla. Ni iceta ni Zaragoza admeten parlar del tema.

Tornant als pressupostos i a la seva efectivitat estic molt decebut. Va plegar en Solbes perquè segur que no veia gens clar aquestes propostes. Fins i tot en Solchaga ha evidenciat la mala gestió i la pitjor forma de preparar-los. Ha deixat molt clar, també, la forma presidencialista que fa servir en Rodríguez amb el seus ministres i la resta de ciutadans, al millor estil veneçolà. O cubà perquè ara en Moratinos ha ofert col·laboració al regim de Castro. Cada cop més es dóna la imatge que marxen cap a l'esquerra, per satisfer uns quants progressistes però en realitat anem cap a un món capitalista salvatge. El mal, que marxarà aquest home i tindrem en Rajoy. Pobre Catalunya i pobres ciutadans del País.

Posem la primera pedra?

El proppassat dilluns 19 d'octubre, al Ple de l'Ajuntament de Sant Cugat es va votar de forma favorable que a la nostra ciutat es faci la consulta popular per la independència de Catalunya. S'ha donat suport a les entitats i a la plataforma que està organitzant aquest referèndum en el que participaran tots aquells ciutadans que creguin que donar aquest pas servirà per manifestar el que molts desitgem. Una Catalunya lliure, de ple dret, que es pugui administrar i gestionar des de dins i que els recursos que es generen serveixin pel seu desenvolupament. Tots som conscients que aquesta consulta no és vinculant, però els resultats posaran de manifest un clam que des de fa molts anys, quasi 300, en el que demanem tornar a ser el que ja varem ser. La nostra ciutat ha passat a engreixar la llista de les que el proper 13 de desembre, en una jornada festiva, sense aldarulls, celebraran aquest referèndum.

La situació de Catalunya dins el mapa d'Espanya no té cap sentit. Ho pot tenir pels federalistes, però no per a mi. Catalunya, des de sempre ha sigut un País modèlic, referent per als espanyols, per Europa i per la resta del món. Però tot això no ho ha estat pels diferents governs espanyols en els que han participat persones procedents de l'antic règim franquista. Encara hi són. Catalunya ha patit un espoli fiscal com no ho ha patit cap altre. Hem patit un magnicidi amb el afusellament del nostre President Companys. Hem patit humiliació. Varem perdre la nostra llibertat, la nostra independència al llarg de tota la historia. S'ha tingut que fer de pidolaire per demanar el que era i és nostre. I ha arribat el moment de dir prou a tot això. No podem quedar immòbils. Hem de deixar de ser la "ventafocs" i tornar a ser el protagonista. Hem de recuperar el nostre. I els catalans això ho sabem fer amb l'ús de la raó. Amb les paraules. Amb els arguments que només poden rebatre de forma intransigent i antidemocràtica.

Podem dir en canvi que fa 600 anys, Martí l'Humà ja va crear el primer síndic de greuges dels catalans. I com aquest fet, en la historia de Catalunya trobarem molts més exemples. Tenim una llengua pròpia molt més antiga que el castellà. La revolució industrial es va generar a Catalunya. La gran industria tèxtil creada a Catalunya va ser la pionera a tota Europa. I també la siderometal·lúrgica. Les empreses fabricants de maquinaria industrial van sorgir a casa nostra al voltant de les altres industries potents que marcaven el ritme de creixement, social i econòmic. Vam ser pioners en la Llei de Divorci. L'any 1932 ja disposàvem d'aquesta llei que era molt més moderna que la canònica i que reconeixia aquesta possibilitat. En aquesta llei també es feia esment als maltractaments de les persones. El famós Dret Civil Català.

Podria seguir fent una llista de temes que demostren què va ser Catalunya. Però malauradament tot això ens va ser arravatat per la força de les armes i cal recuperar-ho. I amb aquests referèndums o consultes populars ho podem assolir. Cal posar la primera pedra per aixecar un edifici i ara ho farem per tornar a aixecar el nostre País.

No és així, no.

Des del darrer estiu, la política catalana esta arribant a situacions d'esperpent, de sainet, de comèdia americana dolenta. Tot això porta a la ciutadania a un estat de crispació, de desconfiança, d'allunyania, de desafecció. I això no és bo. Si el ciutadà perd interès pels seus governants, pels polítics, que han de desenvolupar una gestió en benefici de tothom, pel País en el nostre cas, vol dir que s'està remant en sentit contrari al que hauria de ser desitjable.

Estic convençut que els desastres apareguts en els darrers dies, estan creant una consciència que fa veure a tota la classe política dins el mateix sac i això és contraproduent. Tots són iguals. I això no és cert.

Sobre tot quan en aquests afers si barregen els diners, sobre tot quan moltes famílies i moltes persones es troben en situacions molt difícils per poder tirar endavant els seus compromisos, econòmics i familiars. I el menys adequat en aquests moments és la feble actuació d'alguns polítics, que sense cap seny, encara tenen esma per aparèixer davant càmeres i micròfons per atacar i empastifar al contrari o rival, en lloc d'assumir les seves responsabilitats. Quina capacitat tenen després per demanar-nos responsabilitats a la resta d'éssers vius quan ells són els primers en no assumir-les?.

Em sento estafat. Porto més de 45 anys treballant i pagant "religiosament" les cotitzacions, les taxes, els impostos. Molts cops amb les dents ben apretades, ja que sinó compleixo, les administracions tenen al seu abast eines per adreçar-me i fer-me complir les meves obligacions, afegint interessos i sancions que multipliquen per molt l'import inicial a pagar. Què he rebut a canvi?. Els mínims indispensables. Si reviso el que he pagat i el què he rebut, la balança queda del meu cantó i immòbil. Però està clar que quan dirigeixo la meva mirada a les administracions, la situació és ben diferent.

Repassant casos de fa temps, puc veure que alguns dels infractors han anat a parar a presó, amb més o menys confort, però sense haver tornat el que havien robat. Clar està que no calia afegir interessos ni sancions perquè no se sabia la base sobre la que calcular-los.

Els més recents ja són de ciència ficció. I el pitjor és que no hi ha ningú que assumeixi cap responsabilitat. Ans al contrari. Engeguen un "ventilador" que gira 360 graus i escampa la seva malifeta per empastifar als que hi ha al seu voltant. Es dediquen a crear dubtes entre tots i per tant l' immobilisme és total. Menys en la classe civil on està provocant fastigs i vòmits que provoquen el que abans he dit. Separació entre política i ciutadania, desafecció, desencant i crítica general.

No vull deixar de nomenar a l'advocat que porta el cas d'en Millet. La seva estratègia d'escampar el "virus" per arreu ha creat una alarma que provoca que s'estiguin escurant butxaques molts i moltes per veure de no tenir algun "paperet" que els pugui apropar al malfactor. Cal arribar al fons de tot aquest afer i cal fer plegar als que han fet malversació de fons públics amb ell. Per cert, al meu parer aquest senyor hauria d'estar tancat per evitar mals majors.

El que també caldrà fer quan aquest tema es pugui aclarir, que de ben segur serà un procés molt i molt llarg, fosc i sense "llum i taquígrafs", serà depurar responsabilitats allà on siguin. Per començar, ara mateix els membres del govern que estan al capdavant del Patronat haurien de donar explicacions. Ells han donat les subvencions i no han posat els mitjans de control o no els han fet servir. Les eines les tenien al seu abast però ni les han utilitzat. Els comptes eren allà i ni tant sols s'han revisat. En Millet ha fet un frau greu, però els que li facilitaven els cabals havien d'haver supervisat el seu destí. No ho han fet. Per a mi es tant greu un acte com l'altre.

Si reviso l'assumpte dels informes, llavors els meus nivells d'adrenalina creixen fins a xifres no recomanables. La despesa inútil generada ha fet que les arques de la Generalitat, que les omplim entre tots, hagin quedat buides abans d'hora. Si realment són informes inútils i sense cap mena de raó de ser, el primer que caldria fer seria demanar a les empreses o persones autores dels mateixos que tornin els diners cobrats. Seguidament depurar responsabilitats fins allà on calgui. Crec que des del President de la Generalitat fins al nivell que sigui necessari algú hauria de començar a recollir la taula i enfilar el camí de la sortida. Però no, això en aquest País nostre no passa. Llavors quina confiança haig de tenir en els sistemes per avaluar les gestions que fan els meus governants?. Facin el que facin han de mantenir-se on són?. La meva opinió no és aquesta. Si realment s'ha pogut comprovar que aquests informes han estat encarregats per a res, crec que hi ha hagut una malversació dels fons públics. No sóc lletrat però el meu sentit comú em guia en aquesta direcció.

Malgrat tot, la meva desconfiança en la política va "in crescendo". No em puc permetre fer servir les mateixes paraules que constantment sento pels carrers i altres indrets. Cal reformar aquesta forma de fer política. Prendre càrrec d'un lloc de responsabilitat en el govern d'un País i que tant sols serveixi per generar lleis en contra de la ciutadania apel·lant al mal comportament dels altres, sense veure el propi melic, no em valen. Cada persona està on està per un "accident vital". Vull dir que igual que un conseller ha arribat a assolir el seu càrrec el podia haver assolit jo. Per tant les diferències tant sols nominatives. En canvi la responsabilitat dels dos és ben diferent. La meva com a ciutadà és complir amb les lleis que l'altra dicta, les normes que posa en marxa i que són perquè no sóc bo. I en el meu cas no puc exigir-li responsabilitats quan no és bo perquè la resposta és sempre la mateixa: "M'han escollit democràticament". Perdó, però de la mateixa forma hauria de poder desactivar la seva elecció i tornar-lo al lloc de procedència. El que succeeix és que les seves lleis, creades per vostè per un món democràtic, em fan impossible arribar ni a somiar-ho.

Això, al meu humil entendre no és democràcia. És una barbacoa en la que vostè ho té tot i jo em quedo amb les ganes.