Si se’m permet...

A la vista dels resultats de aquestes darreres eleccions, en les que CiU ha quedat en una molt bona posició al nostre País i que poden donar idea del que es pot plantejar de cara a les properes eleccions nacionals catalanes, per la tardor del 2010, si se'm permet, m'agradaria fer una aportació des de la meva postura per no caure en errors que puguin trencar la bona línia que ara portem. Per cert, feta amb pols ferm i amb un bon disseny.

El repte de les properes nacionals és molt important. Cal fer que els nostres líders facin una campanya que sigui molt més propera a la ciutadania. Que tinguem la valentia de poder explicar tot allò que sigui d'un gran interès general, que faci obrir els ulls a tots els que aquí viuen, perquè comprenguin que les idees i postures de CiU no són exclusives pels que tenim patent de català. Ser català és un gran orgull però tenim molts veïns, amics, coneguts, que no ho són i per tant el seu sentiment dista del nostre, però al conviure amb nosaltres han de poder identificar-se amb allò que els és rutinari, el que troben cada dia quan surten al carrer. Cal transmetre un missatge de tranquil·litat, de serenor, que els faci sentir-se dia rere dia més propers a nosaltres fins que la seva integració sigui definitiva. Cal parlar de la quotidianitat. Dels problemes que tots i totes ens trobem cada dia, quan sortim a comprar, quan paguem rebuts de serveis, quans els nostres fills i filles van a l'escola.

Per tant cal preparar una campanya que no sembli propera pel moment però que després quedarà llunyana. Cal escoltar i preparar respostes pels que estiguin en situacions difícils. Cal tenir molt clar abans de sortir al carrer quin és l'estat del País. I per això la tasca de les agrupacions locals i comarcals. Cal que tots ens posem a treballar de forma conjunta.

Els missatges electorals han de portar la realitat dins. No cal fer, al meu parer, una llista inacabable de projectes, de promeses i d'actuacions que es duran a terme en la legislatura, que per desgràcia és curta. Cal prendre el pols al País, analitzar amb determinació els problemes greus i afrontar-los sense cap reticència. Aquests hauran de ser els capítols sobre els que haurà d'anar basada la campanya electoral de la nostra coalició CiU. Han d'anar dirigits com respostes a les qüestions que ens plantegin la ciutadania. Cal comptar que a l'altra banda tindrem o un PSOE debilitat o un PP que potser no les tindrà totes per poder governar sol, però que en ambdós casos faran cants de sirenes per atraure'ns cap al seu terreny. Haurem de ser ferms. Ni un pas endavant. Tant se val si desprès ens critiquen amb la frase "del peix al cova". Si no hi cova no podem collir peixos i sense peixos morirem d'inanició. El més important ha de ser Catalunya i els seus habitants i per tant si cal hem de posar sobre la taula el projecte de ser més sobirans i anar cap a la recerca d'altres vies com la independència o altres formes d'autogovern que ens permetin recaptar tots els impostos i taxes, gestionar-les per casa nostra i pagar una quota de soci dins aquest estat espanyol que mai ens ha estat amic. Tenim un gran equip al front del partit, tenim un gran projecte nacionalista i cal executar-lo, posar-lo a caminar. Cada dia tenim més ciutadans que creuen en CiU i per tant no els podem deixar sols. Hem de recuperar la confiança dels que encara dubten i per això després de les eleccions nacionals s'ha de continuar la tasca al carrer. No tinc cap dubte que ho podem fer. Tenim un gran tresor que és Catalunya, el nostre País i no podem permetre que ens la venguin ni ens la manipulin. Hem de ser forts i cal denunciar tots els intents que des del govern espanyol vulguin malmetre el projecte d'un País lliure, sobirà i si cal, independent.

Només demano això amb la humilitat de la meva persona, creient que és possible fer-ho amb l'ajut d'altres que malgrat no pertànyer al nostre partit volen el millor. Com a Conseller Nacional i membre dels Executius Comarcal i Local de Sant Cugat així ho demano i per tant he encapçalat aquest escrit amb la frase de "si se'm permet...". Només vull posar per escrit el que fa temps penso i del que cada dia estic més convençut. Els que em coneixen ja saben que poden comptar amb mi pel que calgui, és més, des de fa molt temps així ho estic demostrant. Per tant, plegats de mans, tots endavant, amb el mateix pas i sense cap reticència ni dubte en vers els que tenim al costat. El que no si afegeixi quedarà desmarcat i llavors serà el moment de reflexionar amb ell/ella i sinó que quedi en el camí.

El candidat

Recordo que quan es va anunciar que en Ramon Tremosa seria el candidat de CiU per les eleccions europees, moltes persones amb les que ho vaig comentar em van donar una visió poc favorable, no el coneixien, no sabien qui era. Com jo sí que ja tenia el plaer d'haver-lo conegut i l'havia escoltat parlar en sengles presentacions dels seus darrers llibres, la meva idea i concepte eren totalment diferents. Vaig intentar explicar com era, quines havien estat les meves percepcions sobre aquesta persona que de sobte apareixia en el marc de la política catalana i en un partit del que no era militant.

Està clar que encara no havia tingut la oportunitat de poder escoltar-lo en plena campanya, encara que prèviament sí ho havia fet en diferents actes, fins i tot en un sopar a Barcelona. No fa servir el llenguatge dels polítics que habitualment veiem o escotem. Porta un tarannà diferent. Abans he dit que la seva formació el fa ser molt valuós i a més li dona molta més credibilitat als seus comentaris, a les seves propostes, ja que coneix d'allò que parla perquè apart de ser docent és un gran estudiós del tema econòmic amb les seves implicacions amb tot allò que el món financer està immers. La industria, de tots tipus, agroalimentària, ramadera, de l'automoció, etc. I ho ha posat tot per escrit en els seus nombrosos llibres i perquè a més ha donat classes d'Economia en una de les més prestigioses universitats angleses.

A partir de l'inici de campanya les coses han anat millorant perquè la seva documentació és impressionant i ningú pot rebatre els seus arguments. Bé, sinó és amb mentides o mitges veritats o anant-se per la tangent, com varem poder veure i escoltar en el debat de divendres a TV3. És un gran defensor de Catalunya, del català, de la nostra identitat. I això és el que vol portar també a Brussel·les, el debat sobre la nostra cultura, la nostra llengua. No fa volar coloms ni fa brindis al sol. Dues qüestions que els seus oponents sí fan. Considero la preparació una part important per qualsevol polític. Això també faria que la confiança de l'electorat anés a més. La desafecció que ara existeix i que és la companya de l'abstenció desapareixeria i per tant els ciutadans tornarien a votar de forma quasi massiva en les eleccions. La manca de qualitat en els politics genera desconfiança i molta més quan es fan promeses electorals que mai es compleixen. I de mostres en tenim un bon munt. Per exemple, avui mateix, a l'entrevista que li fan al president Rodríguez sobre el punt dèbil dels polítics, respon: La tarea política es una permanente lucha para poder cumplir la palabra dada. Crec que sobren els comentaris. Tornant a Tremosa i a la vista del que ens envolta, crec que tenim el millor candidat i la millor persona. Confio molt en que ens portarà molts bons rèdits per Catalunya. Seran cinc anys molt apassionants i per seguir-los de forma constant i anar veient la seva evolució. No fa promeses, parla de realitats. Parla del que en sap i per tant ofereix bones garanties.

Tant sols a títol d'exemple diré que la candidata catalana del PSOE, la senyora Badia, no ha estat mai en la seva comarca en els darrers cinc anys. Parlo del Vallès Occidental. Ningú la coneix. Ens ha aparegut com una persona nova. I què ha fet en aquests cinc anys?. Convido al que vulgui veure-ho que visiti aquest enllaç http://tinyurl.com/lm5kd3. Per cert, es poden veure de tots i totes.

Anar a votar, o no, el 7 de juny

El 7 de juny tenim un compromís amb les urnes per anar a votar i destriar els nostres representants al Parlament Europeu. He dit compromís perquè no podem defugir. No podem deixar passar aquesta oportunitat. No podem deixar en mans dels que no escollim el nostre futur durant els propers cinc anys. Fins i tot votant en blanc. Mai abstenir-se. L'abstenció engreixa els que no ens defensaran i per tant no els podem deixar sols. Algú m'ha comentat i no precisament en aquestes eleccions, que en les cambres, salons de plens, haurien d'haver uns llocs buits per escenificar els vots en blanc. Potser sí, però ara no és el tema. Si aconseguim que una gran força catalanista i nacionalista assoleixi un escó a Europa, podrem si s'escau aconseguir allò que ens beneficiï més.

Però això sí, cal tenir molt clar a qui votar. S'ha de fer en clau catalana, pensant en el nostre País. Hem de triar els partits que realment defensin Catalunya, els nacionalistes, tant mal vistos en Espanya, bé, els nacionalistes perifèrics com diuen ells, ja que els nacionalistes centralistes sí que valen i a més s'ajunten per eliminar els perifèrics. També cal saber quin d'ells i durant aquests dies està presentant un programa electoral coherent, amb idees, amb futur, amb ambició. Fins ara només he sentit dos candidats que ho estan fent. Els altres es dediquen constantment a fer crítiques destructives dels rivals, fins i tot amb comentaris personals despectius, de forma grollera.

La campanya presentada pels socialistes és autènticament terrorífica. Han tornat a fer servir la por. Com feia la dictadura en els seus millors anys de vida o com feien els capellans des dels púlpits, atemorint al personal amb el foc de l'infern. Els va anar bé fa un temps però ara abusen de la fórmula. I a més, a Catalunya, el PSC, presenta una tal Maria Badia, que sembla la cap de llista i és per amagar a Magdalena Álvarez, ja que si la porten a fer campanya els cau tot per terra. No la presenten a res, ni la mencionen, quan tothom sap que és la número 2 de la llista. El mateix amb els d'ICV. Una campanya basada en la possible destrucció, amb imatges esfereïdores. Uns altres que no han entès què és Europa. El que està clar és que no tenen un programa propi per Catalunya. No en parlen de Catalunya. Porten el programa que des d'Espanya se'ls envia.

Per tant i em permeto repetir-me, cal votar amb ambició catalanista. Per moltes raons però hi ha una que em fa empipar i molt. Catalunya no és circumscripció electoral i per tant som dins de la espanyola. Com exemple diré que mentre Catalunya tenim assignats 7 representants, Flandes, amb més d'un milió d'habitants menys té 14 representants, al igual que Dinamarca amb gairebé 2 milions menys, com Eslovàquia o Finlàndia. Hi ha casos més flagrants però no cal fer ara una llista. Cal que prenguem consciència i anem em massa a votar, a assolir un gran èxit electoral perquè tant des de Moncloa i des del Parlament Europeu ens tinguin en consideració. Que vegin que la nostra força és important i que tenim un gran poder de decisió.

En el meu cas ho tinc molt clar, el meu vot serà per en Ramon Tremosa, per CiU. El programa electoral és ambiciós però no tant sols per Catalunya, sinó per altres comunitats del territori espanyol. És un programa ben elaborat, meditat i amb previsió de futur a mig i llar termini sense oblidar el present. No l'explicaré ara aquí. El que el vulgui tenir ho pot fer anant a qualsevol seu de CiU o a www.ciu.cat on el podrà llegir i descarregar.

No defugiré d'una oportunitat important pel meu País. Ho faré amb el meu partit que des de sempre hem estat "titllats" de nacionalistes. Doncs em sento mol orgullós de ser-ho, nacionalista i catalanista. El meu País, com diu la cançó, és petit però l'estimo molt i quan tinc oportunitats de defensar-lo ho faig, i ara en tinc una.

Les grans promeses

Ahir dissabte, en el Consell Nacional, quan es feia el control parlamentari, es a dir, quan representants nostres al Parlament i al Congrés ens feien una descripció de la situació actual, es va comentar el passat debat sobre l'Estat de la Nació. Realment va ser un debat molt buit de continguts, en el que novament el protagonisme va quedar pales en dues persones, el president Rodríguez i el cap de la oposició, en Rajoy. Ambdós van estar llançant-se plats i olles pel cap però sense res més. L'un atacava a l'altre però sense cap proposta real sobre la situació actual i que pogués donar una llum a tantes i tantes persones que ho passen malament i a tants empresaris que no tenen cap idea clara.

Això sí, el que va quedar molt palès va ser novament la facilitat del president Rodríguez per fer d'encantador de serps. Alguns en deien de mag amb un barret del que va traient regals fantàstics. Va començar a fer noves promeses que quedaran en no res com tantes d'altres que s'han fet i que no estant ni en funcionament ni ho estaran mai. La Llei de Dependència és un dels exemples més importants i de les mentides més flagrants. Doncs bé, en aquest debat va fer unes promeses que no portaran mai a bon port perquè les fa sense disposar del pressupost per complir-les.

La primera va ser oferir 2 mil € per ajuts en la compra de nous cotxes, dels quals fa pagar 1000 als fabricants i pretén que 500 els paguin les CC. AA., mentre al govern central li queden tant sols la diferència, 500 €. Genial, amb els diners dels altres jo també sóc capaç de fer miracles.

La segona té més salsa. Promet que a les escoles hi haurà pissarres digitals, wifi a les aules i la compra de més de 400 mil ordinadors personals o portàtils pels alumnes de 5è d'ESO. Hi ha una gran mancança de infraestructures a les escoles i instituts prioritàries a la compra d'ordinadors, però ell va i si llança a la piscina buida. El pitjor és que no té els diners per fer-ho. Però tampoc en tenen les CC. AA. a les que pretén que siguin les qui hi col·laborin en la despesa. Tant sols cal donar un cop d'ull a l'estat de moltes escoles. Apart que les competències d'ensenyament o educació, estant traspassades i automàticament també els ha traspassat la promesa, o llegeix, el problema.

La tercera és al meu parer la pitjor, perquè castiga de forma molt clara i directe a la gran classe mitjana de la societat. I dic gran en quant a nombrosa. Vol reduir la desgravació per la compra d'habitatges per les rendes més altes. I segons ell, les rendes més altes són a partir dels 24 mil € anuals. Però on viu aquest home i el seu equip de govern?. On s'ha vist que a partir d'aquesta xifra ja es puguin considerar rendes altes?. A qui vol enganyar?. Un sou de 30 mil € és un gran sou?. Cal comptar que parlem de quantitats brutes, a les que cal deduir l'IRPF i la seguretat social. Tant lluny són de la realitat de l'estat que no saben quins sous tenen els ciutadans?, els que el voten i els que no?. Increïble, realment increïble i per més que em pessigo veig que sóc despert. No és un mal son. Quina és l'idea que hi ha darrera?. Vol recaptar més?. La formula té tots els números.

La quarta és pels empresaris. Reduirà 5 punts l'impost de societats a totes aquelles empreses que en l'exercici 2009, no tant sols no redueixin plantilles sinó que les incrementin. Això sí, que tinguin volums de facturació inferiors a 5 milions d'€ i plantilles inferiors a 25 treballadors. Un altre exemple de que el govern espanyol viu en un altra planeta. De que el govern espanyol està fent jocs malabars per encantar al personal però sense cap fonament. En la conjuntura actual i per aquestes empreses és demanar miracles. És una demostració més de la seva incapacitat per governar i trobar solucions per poder sortir d'aquest pou en el que hi som.

La meva opinió es que les propostes fetes són totes fum de palla o brindis al sol. No hi ha cap fonament on es sostingui cap d'elles. No hi ha capital per afrontar-les i quasi totes porten un engany darrera. Malauradament és que no hi ha recanvi possible per aquest govern. Com s'acostuma a dir, seria sortir de Guatemala per anar a Guatapeor. Per cert, la valoració feta pels ciutadans li donaven una bona puntuació i un suspens a Rajoy. Al meu parer tots dos haurien de repetir curs, però des de primer.

No amb els meus diners, gràcies.

Aquest mati en l'edició de paper de La Vanguardia, en un racó i de format més aviat petit hi he pogut llegir una notícia que m'ha empipat molt, sí, millor diria emprenyat. El titular deia que el govern espanyol havia destinat la xifra de 6,8 milions d'€ a fundacions que pertanyen a partits polítics. La notícia seguia dient que a la fundació del PP, la FAES, hi havia destinat 2,6 milions i uns altres 2,6 més a la fundació que pertany al PSOE. Dels altres 3,2 restants no en deia res, no deia quins havien estat els seus beneficiaris. Increïble. Realment increïble malgrat ja ho sabia i coneixia l'existència d'aquestes subvencions però avui, potser al anar més sensibilitzat per raons polítiques, la lectura d'aquesta notícia m'ha causat una molt desagradable impressió.

Vull afegir a més que precisament en aquests moments de crisi econòmica, en el que hi ha moltes i moltes persones que s'estan quedant sense feina, que l'atur se'ls està esgotant, llocs de treball que s'estan malmeten, no crec sigui el millor moment per donar aquestes quantitats a fundacions polítiques i menys pels imports que han dit. No vull posar en dubte les paraules de La Vanguardia, però coneixent a la gent del PSOE i sobre tot al seu líder que acostumen a mentir molt, dubto que les quantitats indicades siguin les reals, però tot i així, donant-les per bones, el que m'agradaria és que els meus diners no serveixin per aquests destins. No estic gens d'acord en mantenir cap mena de fundació d'aquest caire. El finançament dels partits ha de ser per altres mitjans. Cal regular-ho. Mai dels diners públics. El mateix amb les subvencions que reben els sindicats, no tots ja ho sé, però si els majoritaris. Sempre he posat un exemple, sense ànims d'ofendre a ningú, però no he vist mai que un gos mossegui la ma del qui el dona de menjar. Repeteixo que no vull que ningú s'ofengui, ho dic perquè de fa molt he tingut gossos i són incapaços de mossegar el seu amo.

Crec ha d'arribar el moment en el que el capítols de subvencions quedi obsolet. No es pot estar sempre pagant diners públics a entitats privades, sempre i quan no siguin les que facin serveis substitutoris de l'administració, que portin a terme aquelles activitats que les administracions no poden fer. Les que es dediquen a activitats socials i humanitàries. Les que es dediquen a la promoció de noves empreses, a les que ajuden als nous emprenedors, als que volen engegar projectes de noves empreses que puguin ser realment rendibles. Per les polítiques, res de res. I si ho fan, que no comptin amb els meus diners. El fet de posar la creu en la casella d'altres afers socials, quan faig la renda, no contempla aquesta possibilitat.

Fins i tot en el futbol.

Ahir dimecres 13 de maig es va jugar la final de la Copa del Rei de futbol, entre dos equips que representen a dues comunitats autònomes on els seus habitants som considerats de forma diferent a la resta del habitants de l'estat espanyol. Va ser entre l'Athletic de Bilbao i el F.C. Barcelona. Dos equips pertanyents a dues de les anomenades comunitats històriques i no perquè sí, sinó pel fet que la realitat històrica així ho demostra. Ara tant és la qüestió històrica. Ara el que importa és la manipulada retransmissió que la televisió pública espanyola va fer en el moment en el que va sonar l'himne nacional espanyol. La gran majoria de seguidors d'ambdós equips va fer un sonada xiulada que en cap moment va estar seguida per les càmeres. Per evitar-ho van fer sengles retransmissions amb Bilbao i Barcelona per mostrar com els seguidors que no havien pogut anar al camp estaven pendents de l'inici del partit.

Està clar que davant els greuges que tot seguit és van aixecar, a la mitja part van retransmetre en diferit aquest moment però de forma manipulada. En cap moment la xiulada es va sentir i les imatges de les grades que es van mostrar, van ser totalment seleccionades com la d'un seguidor basc que estava seguint l'himne amb la ma al pit a l'alçada del cor. Avui, fins i tot la vicepresidenta Fernandez de la Vega s'ha afanyat a explicar que els xiulets van ser de quatre eixelebrats ja que per estudis que disposen, la Corona espanyola és l'entitat millor valorada per tots els espanyols. Senyora Fernandez de la Vega, que tenen a veure les taronges per poder menjar blat?. Res, no?. Doncs això. No intenti salvar a ningú i menys a la Corona. Intenti salvar al govern al qual pertany perquè prou feina tenen. També en Rajoy ha defensat a la Corona dient que tot va ser un fet aïllat. Un altra que hauria de preocupar-se per salvar el seu partit de la situació en la que està immers. Per cert, just a València, la ciutat en la que es va jugar aquesta final.

Per acabar diré que si això va ser un problema tècnic i no intencionat, per què avui TVE ha destituït el cap d'esports de la cadena televisiva?. Potser perquè va deixar un endoll fluix i va ser l'origen de la fallida?. Quina quantitat de mentides per no reconèixer que Catalunya i el País Basc volen estar al marge de la Espanya actual. Tenim un sentiment nacional sobre els nostres Països, al igual que els espanyols el tenen sobre el seu. També diré que l'estadi triat no va ser en cap moment el més adequat. Va quedar petit per la gran quantitat d'afeccionats que volien assistir.

Oblidava comentar l'altre desagradable espectacle organitzat per la Federació Espanyola de Futbol amb les entrades. Primer perquè es van quedar una quantitat important per col·locar en el camp a tots els compromisos que tenien i després perquè a la fi, hi havia més de doble de seguidors bascos que catalans. Així es fan les coses en aquesta federació?. No és d'estranyar. Ja estem acostumats a veure'n moltes i aquesta ha sigut una més. Quan les institucions no estan en bones mans succeeixen aquests desagradables incidents.

El que no vull deixar de dir és que les dues afeccions van tenir un comportament molt esportiu i respectuós. Quelcom que no es va poder veure en la celebració al centre de Barcelona, on uns delinqüents ja habituals, van rebentar la festa provocant uns aldarulls importants, que tant sols aconsegueixen que els mitjans espanyols posin dins al mateix sac a tota la ciutadania catalana.

Dia internacional de la fibromiàlgia

Demà 12 de maig, des de fa uns anys es recorda que existeix una malaltia que afecta en un alt percentatge a les dones, la fibromiàlgia. La gran desconeguda i en aquests estat espanyol la gran obviada, la negada, la no reconeguda. Poc a poc alguns metges ja tenen consciència de la seva existència i intenten recomanar remeis per ajudar a suportar-la. Les afectades pateixen un dolor constant durant 24 hores diàries i set dies a la setmana. Com el seu nom indica és dolor muscular i per tant, al desconèixer els orígens, els millors remeis acostumen a ser relaxants musculars que normalment són els components dels medicaments per combatre les depressions. Les benzodiazepines, el diazepan, els tricíclics, el triptizol, ajuden en bona part a fer aquest efecte de relaxació del muscle i per tant el dolor es redueix. No marxa mai. Les inhabilita. El cos perd la seva forma.

També canvia la forma de viure. La de les malaltes i els seus. Poden fer un dia de gran festa, de viatge, d'escapada però l'endemà precisen descansar. El seu cos no els aguanta el ritme normal. I cal comptar amb les que a més tenen fatiga crònica. Han de portar una vida més tranquil·la. Tots, elles i la família i per tant la mentalitat ha de canviar. S'han de fer les coses d'una forma diferent. Anar al cinema ja no és tant habitual. Que estiguin assegudes en la mateixa postura més de mitja hora seguida ja és com un miracle. Per tant el mateix que anar en avió, en tren. En cotxe si ho poden fer però aturant-se al menys cada hora per poder estirar les cames. Els hàbits familiars han de canviar-se i per tant la mentalitat. Però això tant sols és qüestió de mentalitzar-se. Fer un canvi de xip.

El més greu és que en aquest País i en tot l'estat espanyol encara no està reconeguda com a tal, com a malaltia comuna. Fins fa ben poc encara hi havia metges i metgesses que les tractaven com a malaltes mentals. Les envien a visites amb psiquiatres. No tenen res mental. És quelcom que causa que el sistema muscular es vagi deteriorant. Com experiència personal, ja que la meva esposa Marta és una de les afectades, puc dir que la nostra vida va canviar fa gairebé 10 anys. Tot va ser just després que li diagnostiquessin un hipertiroïdisme Basedow. Va ser ingressada gairebé en estat de coma per això i fins que no va ser tractada amb iode radioactiu no van aconseguir solucionar-ho. Ara ha quedat entre hipo e hiper, ha d'anar controlant-se i seguir unes pautes mèdiques. En canvi va ser gairebé un any després quan va aparèixer la fibromiàlgia. Una malaltia posttraumàtica. Una malaltia que li ha fet canviar la seva vida i la de tots.

Espero que la celebració del dia serveixi per molt més que per recordar-la. Cal trobar un remei efectiu. De ben segur que les afectades preferirien estar treballant gràcies a un medicament efectiu que continuar tota la seva vida amb la malaltia desconeguda per tothom menys per elles.

Sóc de dretes o d’esquerres.

Habitualment en converses amb altres persones, quan comento que soc convergent, de Convergència Democràtica de Catalunya, el primer que et responen és llavors, ets de dretes. No és que això em preocupi gens ni mica però si que voldria deixar clar aquest tema, de les dretes i les esquerres, que tant bé els va precisament als d'esquerres quan pretenen desqualificar als adversaris ja que ser de dretes no queda bé.

Ja he dit, fins i tot per escrit i així consta en aquest bloc, que sóc i així em considero socialdemòcrata. De jove vaig militar a l'autèntic partit socialdemòcrata català que llavors hi havia. Quan vàrem quedar orfes de militància política, vaig obrir un període de reflexió sobre quin havia de ser el meu camí. Es a dir, si havia de seguir a la política o simplement defensant el meu País des de la vessant més ciutadana, més d'entitats no politiques. Vaig romandre una bona temporada sense cap mena de filiació fins que un bon amic, ja militant de CDC, em va fer una diagnosi de la ideologia del partit, amb profunditat. Vaig poder observar que hi havia gent vinguda de diferents llocs, o punts cardinals, o d'ideologies diverses que convergien en aquest partit i semblava que si sentien bé.

Socialdemòcrata és a més una forma de ser. És ser demòcrata i a més un gran defensor de la vessant social. Hi ha tres punt importants que es defensen. La llibertat, individual i col·lectiva, de la dependència, amb els seus drets i deures ben definits. La igualtat de les persones, la justícia social, les d'oportunitats per a tothom, incloent fins i tot als que tenen certes discapacitats físiques o psíquiques, als que no es pot ni menysprear ni apartar de la societat. Finalment, la solidaritat, la lluita contra les injustícies socials i personals. Tot això comporta a més la defensa de l'entorn en el que esser humà viu, el medi ambient, els seus habitatges, les seves poblacions. També admet el dret d'associacionisme, sempre i quan no vulneri les llibertats i la democràcia.

Però també hi ha un altra forma de ser, de sentir que és el liberalisme. És un moviment més filosòfic i econòmic que polític, encara que com a tal forma part de la política. Promou les llibertats de les persones, les llibertats civils i exerceix un control important sobre els governs per tal de que no malmetin ni tallin els drets civils dels seus governats. Defensa en la democràcia el govern representatiu i la forma de govern parlamentària, l'Estat de Dret, en el que tothom està sotmès a les mateixes lleis, tant els governats com els governants. També defensa el medi ambient i l'entorn de les persones.

A la vista de tot això, que és el que defenso i opino, la meva pregunta immediata és sóc de dretes o d'esquerres?. Realment no em preocupa gens, però el que no admeto és que tot això que està dins dels idearis de la gent de CDC s'ho apuntin únicament els que s'autoanomenen partits d'esquerres. Crec que en el fons tothom, amb una idea clara de la paraula democràcia i del seu sentit, defensa el mateix. El mal està en les persones. Per un afany de poder i de capitalitzar una part d'aquest poder en les seves mans han decidit crear diferents partits amb petites diferències semàntiques però que en el fons són les mateixes. El problema greu arriba quan ostenten el poder i el tenen en les seves mans. Quan gestiones grans quantitats de capitals, de diners, de valors, que ho fan a la seva manera. Quan el capitalisme s'apodera de la democràcia i la malmet. Quan els governs no saben com frenar les ambicions del capital. I el problema també està en el moment en el que votem. En el moment en el que ens veiem obligats a triar una llista amb la que podem estar d'acord en diferents graus. És llavors quan comença la democràcia real a estar en perill. I això cal reformar-ho. Cal tenir la suficient valentia per demanar-ho. I cal fer la força que calgui defensant els nostres drets per poder complir amb els nostres deures. Ens ha de permetre seguir opinant en el decurs del mandat.

De totes formes, em trobo molt bé, tenint aquestes ideologies i estant dins de CDC. Això sí, com també he dit, no sempre combrego amb el que des de la direcció del partit es diu. I crec que això és bo i enriquidor, sempre i quan es pugui comentar i discutir. Sense rancúnies i amb tota llibertat. També cal que quan sigui necessari tothom empenyi en el mateix sentit. No podem permetre que uns vagin en un sentit i uns pocs en un altre. I molt menys quan aquesta diferències de força són per interessos personals.

Convivint amb l’enemic

Podria ser el títol d'una novel·la o d'una pel·lícula, però malauradament per tots és la realitat. S'està vivint al País Basc amb aquest pacte entre els dos grans enemics de l'estat espanyol, els grans nacionalistes espanyols que porten com a únic objectiu eliminar i fer desaparèixer qualsevol signe d'identitat nacional que no sigui la espanyola. Això em sona. Em porta records de moments de la història recentment viscuda. No per tots precisament. Tant sols per uns quants, que encara no sé si som privilegiats o no per haver-la viscut.

Doncs bé, aquests grans amics i col·legues allà, ara són tot el contrari a Catalunya amb el fet de la tercera hora del castellà. Fa pocs dies en Rajoy va estar convidat a la gran festa de la diada de Sant Jordi. Una festa que s'ha convertit en una gran disbauxa econòmica, en una despesa important, des que els del PSC amb els seus socis governen Catalunya. En Rajoy, apart de tip, va quedar gratament sorprès de veure que el castellà funciona a casa nostra. Va poder comprovar com tothom l'entenia, que tothom li responia en la seva mateixa llengua i per tant ha de tenir molt i molt clar que no cal més castellà. Que la llengua que està agonitzant es la catalana, ja que, malgrat els grans esforços en campanyes institucionals, el castellà continua sent la llengua més parlada al nostre País. Però ells, els del PSOE i el PP continuen fent de les seves. Fins i tot, els del PP posen d'exemple a Patxi López davant Montilla per fer-li veure la forma més normal de carregar-se una cultura, una tradició, una llengua, un País.

La Espanya Nacional no para. La seva maquinaria segueix funcionant per anar esborrant del mapa tot allò que no sigui espanyol. I segueix des de diferents fronts. Com exemple del que dic, tot seguit posaré dues cartes publicades al diari El Mundo. La primera signada per una espanyol dels que gaudeixen fent mal i després la resposta d'un català. No cal que digui res més. En aquest cas les paraules valen més que qualsevol imatge, encara que la imatge ens la podem penjar tots en el nostre cervell.

La carta del d'un tal J Valderribas és la següent:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el porqué.

Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes.

No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte.

Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas.

Seguidament deixo la carta de resposta, signada per una tal Jordi Net:

Apreciado Sr. Vaderribas,

Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez me va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.

Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se
extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aagonés, Martí L'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.

Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.

Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos.

Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.
Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.

Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser. Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras.

A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, ¡machotes!. Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.

Som i Serem!

Jordi Net

Visca Catalunya!!!

La única cosa que puc dir és Gràcies Jordi Net per defensar allò que els catalans hauríem de defensar i que els primers haurien de ser els nostres polítics. Davant aquests atacs les respostes al Congreso han de ser molt més contundents i deixar-nos estar de ximpleries diverses.

...i pactes amb el diable, si cal.

Com hom sap, el mot Democràcia significa, de forma simple i molt resumida, poder o govern del poble. Realment aquest terme, mot, paraula, té en sí un significat molt més ample. El seu origen grec fa molt més complexa la seva traducció i la seva adaptació al nostre idioma i per tant sempre adoptem la més comuna de totes, la que he escrit al principi. Més tard i per interessos s'han creat diverses formes de democràcia. Que si la participativa (?), la representativa, la directa, diferents democràcies quan en realitat tant sols existeix una. La democràcia, amb lletres grans. Els interessos dels éssers humans són els que han decidit fer aquestes classificacions. I ho han fet els que en un moment determinat estaven en el lloc oportú i més adequat per poder exercir el poder que els permetia fer tots aquests canvis, aquestes adaptacions als seus beneficis i interessos.

Realment però, cal saber qui exerceix aquesta democràcia i com. Habitualment i des de la desaparició de la dictadura, se'ns va dir que ja érem lliures i que ja podíem ser demòcrates. Anar a posar una papereta en una urna ja ens fa lliures i demòcrates?. Crec que no. En aquell moment tant sols decidim en les mans de qui posem el nostre futur pels quatre anys següents. Pensem-ho bé. Un cop votats i amb els resultats a les mans comencen una sèrie de negociacions entre els participants per veure la fórmula d'assolir el poder. Algú d'ells ha consultat amb els seus electors si les decisions post eleccions que volen fer són les més adequades?. Mai. Queden emparats dient que un cop escollits decideixen què és el millor per tothom. No seré jo qui posi en dubte el sistema democràtic però sí el que fem servir en aquest País i en l'estat espanyol.

Primer que cal ressaltar és que els electors ens trobem amb un llista de noms que han decidit en la seu central de cada partit. Han decidit també el lloc en el que cada membre va situat. Habitualment, el ciutadà normal coneix als quatre o cinc primers de la llista que acostuma a votar i als caps de llista de les altres. Tant sols caldria fer un mostreig pels carrers de les nostres ciutats demanant el nom dels diputats fent veure unes fotos. El resultat podria ser d'escàndol. Llavors el que cal és fer una reforma profunda del sistema electoral i després vehicular la qüestió dels pactes post electorals. No és gens normal que tots els partits s'estiguin llançant els plats pel cap durant la campanya electoral, que ara dura gairebé una legislatura o mandat, i l'endemà del dia de les votacions ja s'estiguin apropant per tal de crear un pacte per assolir el govern. Ho podem contrastar en molts ajuntaments i ara, el cas més clar i flagrant el del nomenament d'en Patxi López com a lehendakari amb els vots dels membres del Partit Popular i de UDyP. Els uns són aquells de negre, tenebrosos, que no havien de tornar i l'altra és una senyora rebotada del propi PSE. Inaudit. I sense tenir en compte que en el cas del País basc, el 10% de l'electorat a quedat fora per una decisió dels altres partits, al aconseguir que l'esquerra abertzale hagi quedat fora. Com ho viuran ara els bascos i basques?. Vull remarcar que en els casos d'ajuntaments les coalicions per governar arriben a situacions encara més kafkianes.

Crec, com he dit abans, que orimer cal introduir la democràcia en els partits i posteriorment fer els canvis que calguin perquè els electes tinguin contacte amb els seus electors, de forma que quan sigui necessari els puguin demanar comptes. Ens emmirallem sempre amb els Estats Units, hem elogiat la formula Obama, doncs fem un sistema electoral similar. Així, el que hagi de governar, realment disposarà de la majoria de vots dels ciutadans del País. No cal que parli de Catalunya, oi?.

El dos de maig i el Bernabeu

Ahir 2 de maig, festa magna per la comunitat autònoma de Madrid (qualsevol s'inventa comunitats autònomes), va ser un dia de derrota, però no pas militar sinó moral. Ahir era la festa en la que es commemora l'alçament de les tropes espanyoles contra les franceses. Va ser l'any 1808. Un grup de militars amb Don Pedro Velarde y Santillan, capitán Secretario de la Junta Superior Facultativa del Cuerpo de Artilleria al capdavant, va ser el dissenyador del pla d'acció per desfer-se dels francesos que ja feia un temps estaven per les Espanyes fent de les seves. En Goya, el famós pintor aragonès, ho va plasmar en un famós quadre anomenat o batejat com El dos de mayo de 1808 en Madrid y també com La carga de los mamelucos en la Puerta del Sol. Els famosos mamelucos, com hom sabeu, eren els mercenaris que en Napoleón Bonaparte tenia a les seves ordres. Eren soldats turcs que havien combatut en diferents fronts al costat de l'Emperador Bonaparte i que se'ls va portar cap aquí perquè vetllessin per les seves possessions a les Espanyes, que ell amb els seus exèrcits havia conquerit. Fins i tot, el seu cap, en Rustam Raza, era a la vegada una mena de guardaespatlles del petit emperador. Ho dic per la talla. I lo de Raza, no sé si després ho van aprofitar per titular una de les grans produccions cinematogràfiques de l'època del petit dictador.

Aquests francesos són els que prèviament, i de tots es conegut, van sotmetre Catalunya i es van quedar amb una part del nostre País, al igual que també van sotmetre el poder sobre la Corona d'Aragó. Tots els que som patriotes catalans coneixem bé que va suposar el fet de perdre aquest poder, que encara hi és ben present, perquè aquelles lleis que es van aplicar, les de Castella, han esdevingut fins avui mateix un greuge mai reparat ni reconegut.

En el decurs d'aquests anys totes les reivindicacions fetes han estat arxivades a la "P" . No han estat mai escoltades i en segons quines èpoques recents, molt castigades. Gairebé com ara, però sense la presó ni el càstig. Bé, càstig sí, però a la manera subtil i enganyosa dels governs de Madrid. Però ahir la història va capgirar un cert esperit de patriotisme i els més rancis, els mes nacionalistes radicals espanyols van haver de prendre moltes til·les i de ben segur que molts d'ells van quedar sense ungles. Potser algú pensarà que estic sonat per fer aquesta introductòria per parlar del partit de futbol d'ahir, però per a mi, al menys, el contingut del mateix va tenir uns moments de gran explosió catalanista. I no parlo dels sis gols. No parlo del ridícul que va fer el gran equip de les Espanyes. No parlo de la cara amb la que van marxar del camp els jugadors de l'equip rival i amb la velocitat que van marxar del camp. No parlo de les paraules, convertides en gripaus gegants que algú s'haurà d'estar empassant per molts temps. Parlo d'una imatge que em va fer esborronar. Que va fer que un calfred anés al llarg de tot el meu cos. I vull referir-me al moment en el que Carles Puyol, després de marcar el seu gol, agafés l'ensenya de capità de l'equip i la beses amb gran exaltació i valentia mostrant-la a tota la gent que hi era al camp i als milions d'espectadors de tot el món que a través de la televisió estava veient aquest gran partit.

Per a mi, la imatge del partit és aquesta. Un jugador del planter, capità de l'equip, un gran català, un patriota, portant la nostra senyera a la mà, voltant el camp i a més besant-la, dient de forma callada a tot el món que els catalans som ben vius i que la nostra catalanitat i ensenya no ens la prendran perquè els sentiments no es poden robar ni malmetre.

També caldria i valdria la pena que alguns dels partits polítics catalans prenguessin bona nota i portessin a terme una de les dues accions que els proposo. O llevar de les seves sigles la paraula Catalunya, o fer-ne una ensenya real i demostrar el que diuen que són.

(La imatge que il·lustra el meu escrit pertany a l'edició digital del diari Avui)